A tall d'invocació

Ahir dissabte, en un matí càlid i lluminós, vaig recórrer Otos. Un poble de la vall d’Albaida que queda a l’altre costat del Benicadell (mirat des del sud, és clar!). El poble és ben bé com el llom d’un animal, les costelles del qual s’estenen damunt d’un tossal vorejat per dos barrancs. La població resta als peus del Benicadell, una paret vertical, el cim més elevat del qual assoleix els 1.108 metres. L’especificitat d’Otos és la presència de rellotges de sol. Només arribar-hi, una petita rotonda té una peça escultòrica d’Andreu Alfaro que no pot ser més rotunda en la seua esveltesa. És el primer rellotge de sol que tenim. Més amunt, davant de l’església, hi ha una peça escultòrica d’Antoni Miró: una bicicleta, en la roda de la qual hi ha també un rellotge de sol. A l’Ajuntament hi ha una representació de l’obra del pintor alcoià força significativa. Ja ens ocuparem en un altre post de comentar-la. Continuant amb la ruta de rellotges de sol, més avant, hi ha un d’Arcadi Blasco, després un de Rafael Armengol, un altre d’Artur Heras, un de Manolo Boix…

Cadascun té la seua especificitat i s’expressa en el llenguatge propi de l’artista. El rellotge d’Arcadi Blasco és de fang i vol reproduir la percepció tel·lúrica que s’observa des de dalt del Benicadell. El d’Alfaro és fruit del seu alfabet metàl·lic, amb una cal·ligrafia aèria subtil i estilitzada.

L’artífex de la iniciativa de rellotges i principal instigador és Joan Olivares, escriptor, professor de matemàtiques, i un dels grans especialistes en la qüestió del compte del temps a través del rellotges de sol. Diversos rellotges són seus, com ara el que hi ha a la paret interior de palau del Marqués de sant Josep, ara edifici de l’Ajuntament del poble. També un altre, fet amb col·laboració amb un ferrer, amb una roda d’almàssera i sobre una mola de la mateixa dependència.

Cada rellotge escampa els seus ingredients, els seus missatges, la seua utilitat: hi ha alguns que expressen el pas de les estacions, els equinoccis; d’altres, fins i tot, reprodueixen la forma d’indicar el temps durant l’Edat Mitjana. El de Rafa Armengol és un homenatge a Vicent Andrés Estellés i algunes hores s’indiquen amb un alfabet singular les unitats del qual són pimentons torrats.

I encara un altre rellotge: de Tino Pla (que és qui em va ensenyar el poble, “Gràcies Tino!”) i de Joan Olivares que és una escultura amb la silueta de tres xiprers. S’entén que el xiprer és un signe d’hospitalitat i si en algunes cases n’hi havia un, volia dir que estaven disposats a donar-te aigua; si n’hi havien dos, et donaven aigua i menjar, i si n’hi havien tres volia dir que hi havia aigua, menjar i llit per a dormir. Aquesta peça indica les hores, però també les estacions, els dos equinoccis i encara alguna cosa més.

El viatge a Otos fa pensar en com la cultura ha donat compte del pas del temps. Com l’ha mesurat, de quina manera ha indicant el canvi d’estacions. En suma, com ha expressat la relació amb una coordenada bàsica de la vida. El temps ha suscitat tractats filosòfics, des d’Hegel a Bergson, especulacions des de la ciència ficció i tantes i tantes consideracions de tota mena.

El tema, a mi, sobretot em porta a la pintura: la metafísica de Giorgio de Chirico, també la d’Edwuard Hopper. I algun quadre, com ara el famós de Dalí “Persistència de la memòria”, amb els rellotges dilatats. Les imatges congelades, com de càmera aturada, són una indicació per a activar la memòria. No passa el temps? Tot el que s’acosta a la lentitud lluita per mantenir-se viu en la memòria; la rapidesa, per contra, s’alia amb oblit. En Otos l’experiència amb el temps no deixa de ser filosòfica. Una filosofia pràctica. Ens recorda mitjançant uns artefactes, silenciosos i matemàtics, que podem medir el trajecte, preveure les hores de llum o de foscor, les temporades de fred i de calor, i amb això la certesa que, a la fi, el viatge s’acaba. “Aprofita el dia i la nit” porta un dels rellotges escrit en llatí. D’això es tracta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!