A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

13 de gener de 2019
0 comentaris

“Nosaltres, els valencians” en versió postmoderna: “Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians” de Vicent Baydal

Acaba d’aparèixer el llibre Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians de Vicent Baydal, l’autor d’Els valencians des de quan són valencians (2015), un minuciós estudi sobre els orígens de la identitat històrica dels valencians. Ara, en aquest nou llibre, l’autor fa un repàs aeri —ço és una exposició sumària, simplíssima i el·líptica— de la història dels valencians que va des de les notícies sobre les pobladors anteriors als neandertals fins als nostres dies. Tot això en unes dues-centes pàgines que inclouen, a més, bastants il·lustracions. Sens dubte, una proesa si afegim, a més, les valuoses observacions que interpreten els fets o prenen perspectives del present per fer-nos entendre millor el passat. El  flanc de caire assagístic-interpretatiu és robust i ens situa en la medul·la d’un pensament que dóna compte d’una visió des del valencianisme (i no des del catalanisme), des del realisme (i no des de l’essencialisme) i des de valors progressistes (i no des de una pretesa neutralitat ideològica). Vull dir, sobre açò últim, que Baydal té en compte, per exemple, en parlar de Jaume I, que des del punt de vista actual “casen malament […] les actuacions bel·licistes, expansionistes i molt sovint sanguinàries del monarques medievals”.

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians té molts mèrits: refresca els principals fets històrics: conquesta de Jaume I, Germanies, expulsió dels moriscos, la guerra de Successió…i els relaciona amb les pertinents causes i conseqüències. També ens parla de figures significatives: Lluís Vives, Sant Vicent Ferrer, Blasco Ibáñez… Però la història que ens presenta Baydal —per cert, un cognom morisc— acompanya els fets històrics amb aproximacions concretes, així la València multiètnica de finals del segle XIII s’il·lustra a través del repàs d’un procés judicial per enverinament de la viuda Toda Pérez. El cas serveix per presentar la convivència entre aragonesos i catalans, jueus, moriscos… Més avant, el de Pere Lluís Galceran de Borja, de la conegudíssima família papal, que va ser el primer expedient d’acusació d’homosexualitat jutjat i condemnat per la Inquisició, serveix, entre d’altres coses, per presentar el sinistre paper que representà el tribunal. Molt més avant, ja en el segle XX, la figura del pintor i dibuixant Enric Pertegàs, permet presentar la cara progressista del valencianisme i l’acarnissament que suposà el règim franquista. El pintor que salvà la vida de milacre (a diferència del director de La Traca, on participava activament) va haver de destruir part dels seus quadres d’una sensualitat acrobàtica. (Ací teniu dues il·lustracions de l’autor en llibres de poesia modernista; una del  Breviari Romàntic de Jacint M. Mustieles i l’altra la portada de La cançó de l’isolat de Daniel Martinez Ferrando).

    

Hi ha una especial atenció —i una reivindicació— de dones destacades, com ara Jerònima Galés, la principal impressora de llibres en la València dels segle XVI, Esperança Ramos Llis, la mare de Joan Baptista Basset o la poetessa Josefina Pla. Aquesta abandonà València en acabar la Guerra Civil per instal·lar-se a Paraguai on desplegà una obra de divulgació cultural i de creació literària molt lloables. En el cas de Josefina Pla, l’autor ens parla de Torrevella  —en l’actualitat la cinquena ciutat del País Valencià— d’on eren els seus pares.

La combinació entre la gran història i els casos singulars que il·lustren situacions concretes —alhora que posen color humà als fets— és admirable. Sé del desprestigi i de la aversió que provoca el seu ús, però és per ací que podem parlar d’una versió postmoderna de la història. Empre el terme (com ho fa per exemple G. Vattimo) per referir-me al fet que l’autor prioritza els petits relats (i no els megarelats) i dona veu a les minories o grups d’exclosos: dones, homosexuals, heterodoxos… Més que instal·lar-se en les grans dades i en les veritats absolutes, l’historiador cus una roba que acaba en pedaços petits. Baydal és un miniaturista formidable. El llibre, dividit en capítols breus, acompanyats d’il·lustracions, es perfila com un conjunt de textos valuosos, nerviudament sintètics, àgils i expressius.

 

Alguns tasts:

 [sobre Jaume I] S’ha impugnat darrerament l’exaltació de la seua figura i la mateixa commemoració de la conquesta cristiana de 1238, atés que els nostres actuals punts de vista casen molt malament amb les actuacions bel·licistes, expansionistes i molt sovint sanguinàries dels monarques medievals. Tanmateix, cal tindre present que els fets del passat, almenys els realment anteriors a l’edat contemporània —que és la que comença a regir-se amb uns paràmetres semblants als nostres—, difícilment es podran jutjar amb els ulls del present. 

 

 

[Sant Vicent Ferrer] D’ací també que molts valencians de hui en dia ens diguem, encara, Vicent. Una mostra ben evident de l’existència amb implicacions molts reals d’una col·lectivitat valenciana particular i única en el món.

 

                                               

[Santa Inquisició] durant tres segles i mig d’existència foren processats unes 150.000 persones i en foren ajusticiades milers i milers —amb molta virulència durant les dues primeres centúries—. El Tribunal de València, per exemple, cremà en a penes cinc dècades vora 1000 judaïtzants,el seu primer objectiu, i posteriorment processà més de 3.500 sodomites —amb 700 enviaments a galeres i unes 60 execucions—, 3.000 moriscos, 845 acusats de zoofília i també uns quants centenars sospitosos de protestantisme o altres possibles heretgies. El darrer condemnat a mort pel Sant Ofici, de fet, fou ajusticiat precisament a la capital valenciana, el mestre català establit a Russafa, Gaetà Ripoll, per no creure en certs dogmes catòlics.

 

[Paelles, falles, saragüells…]Pot resultar paradoxal, però molts dels elements que actualment considerem com a genuïnament valencians arrancaren o començaren a particularitzar-se entre els segle XVIII i XIX, justament el moment en què desaparegué per complet l’estructura política, institucional i administrativa que havia propiciat una forta cohesió col·lectiva entre els habitants del territori valencià duran diverses centúries. La llista és llarga, començant pel símbol més universal dels valencians, la paella […] festes tan esteses i patrimonials com les Falles o els Moros i Cristians […] Inclús la participació de la Muixeranga en les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí es remunta igualment al segle XVIII.  

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!