A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

18 de maig de 2015
0 comentaris

“No ens calia estudiar tant” de Marta Rojals

Marta Rojals ha compilat els seus assajos publicats a VilaWeb en un volum, No ens calia estudiar tant. De fet, la selecció i l’ordenació han estat a càrrec de l’editor: Joan Carles Girbés de Sembra llibres, un segell prometedor. El conjunt remet a articles dels darrers sis i set anys, i coincideix, pam  amunt, pam avall, amb els de la crisi. Un període de capgirament, en molts sentits. En el darrer lustre s’ha desfermat el procés sobiranista fins el punt d’esdevenir una qüestió palpitant. En aquest context, els textos de Marta Rojals prenen una embranzida pròpia i porten l’experiència d’una dona afectada per les crisis i els canvis de manera fulminant.

Durant aquests anys, Marta Rojals ha publicat també dues novel·les Primavera, estiu, etcètera i L’altra. La primera, sobretot, tingué un gran èxit de públic i de crítica. Per un altre costat, el fet que no hi haja cap imatge de l’autora ha escampat un punt de misteri enigmàtic sense arribar al caire secretívol adoptat per alguns escriptors de gran renom, com ara J. D. Salinger, l’autor d’El vigilant en el camp de sègol.

Per  a tots aquells que troben que l’assaig és un gènere exòtic i d’èpoques remotes, tenen ací un exemple de la seua vitalitat i també la prova del seguiment per part d’un públic lector nombrós. Aquest assaig, certament, s’ha presentat a través de la seua forma larvada que és l’article de periòdic, en aquest cas digital. Però és el mateix mitjà que han emprat Eugeni d’Ors, Joan Fuster, Gaziel, i enpren, en l’actualtiat, Joan Francesc Mira i tants altres. La seua edició en llibre, ha estat tot un èxit de públic. Un assaig –assaig– entre els llibres més venuts?

Quina novetat representa l’escriptura de Marta Rojals? El fet cert és que l’autora  manté un to que s’allunya de la prosa alambinada i de la retòrica periodística més usual. Un aire fresc —de llengua del carrer, amb una inventiva atrevida i eficaç— s’ajunta al tractament d’uns temes d’actualitat. L’autora parla la majoria de vegades des de la seua experiència i això li dóna una gran d’autenticitat. Vull dir que fatigats com estem de tertulians que ho saben tot de tot —o sociòlegs que expliquen grans teories, o politòlegs que parlen de món com ho faria un terrissaire de la seua ceràmica— quan algú assumeix que parla des de la seua estricta experiència, exposada amb agilitat, sentit comú i amb gràcia, resulta inevitablement atractiu.

L’autora s’ erigeix en testimoni dels professionals —ella és arquitecte—afectats per la crisi; a “Creients” fa la següent presentació:

  Ens ho van dir i ens ho vam empassar. Els fills de família modesta ens vam creure l’anunci dels JASP, vam fer carrera, ens vam diplomar, llicenciar, postgraduar, vam agafar avions, ens vam remasteritzar. Érem l’orgull de la casa nostra. Despenjàvem el telèfon i ja tenien feina, o ja havíem canviat de feina, o ja ens n’havien ofert una altra. L’ordre de les coses era el previst, així ens ho havíem dit i així ens ho crèiem, pels segles dels segles, amén. Els creients van fer-nos autònoms, vam llogar locals, van reformar-nos pisos vam brindar amb els amics als restaurants, vam poder comparar uns llums al Vinçon, vam començar a tenir fills.  El primer dia que el telèfon no va sonar, vam pensar que era una il·lusió acústica. I un matí que ens van llevar més cruixits del normal vam buscar un mirall: la nostra bombolla particular ens havia esclatat a la cara.

Certament, podem prendre l’autora per una portaveu de la generació JASP, de tots aquells  que després de formar-se professionalment i tastar els bons auguris del confort i l’opulència es varen trobar amb la crisi als nassos i hagueren d’anar a viure a casa dels pares, o dedicar-se a fer classes particulars o comprometre’s en algun treball —on fan vuit hores de faena, però en cotització a la seguretat social només en reconeixen dues.

L’obra de Rojals es passeja per un món poblat per l’imaginari publicitari; els eslògans plens de missatges seductors, els mites llençats per aquest capitalisme financer on sembla que tot és possible i només cal una cosa: ser emprenedor. “Ala va…, sigues emprenedor”. Evidentment l’autora els desinfla, els desestructura i els deixa en simple ferralla ridícula, sovint amb un humor àcid. Rojals es fa ressò dels desnonats, dels ocupes, dels estafats en preferents, dels indigents… Des d’un altre angle, l’autora aborda la situació de la dona, dels aspectes relacionats amb el maltracte de gènere i dels assetjaments laborals. I si és hàbil en la descripció de situacions, és tenaç en la denuncia.

I aborda moltes coses més perquè el món dels nostres dies presenta canvis vertiginosos, podem estar demanant l’agricultura sostenible i trobar que porten mandarines de l’altra punta del món a meitat de preu. I llavors, què fer? O en un altre ordre de coses, la vida és com més va en mans dels urbanites que volen un món a la seua mesura i no els agrada la merda de vaca al carrers del poble on tenen una segona residència.

La mirada de Rojals té alçada intel·lectual, consistència especulativa. I gràcia. Tot ho expressa en una prosa clara, contundent i viva. Llegir-la és com mantenir una bona conversa, sense litúrgies doctrinals, ni frases tòpiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!