A tall d'invocació

Narcís Almudéver és un jove escriptor valencià que treballa freelance en la revista Esclat i, mentre, escriu una novel·la. Els seus treballs —com ocorre a hores d’ara en la premsa— estan malpagats. Més que viure, malviu. És el protagonista de Narcís o l’onanisme de Carles Fenollosa, la novel·la guanyadora del premi “Lletraferit 2018”. L’obra ens acosta, minuciosament, la  vida del protagonista: inquietuds, opinions, pors, desitjos… A grans trets, s’hi destaquen tres àmbits: el món literari, la ciutat de València i la vida quotidiana del jove protagonista.

L’àmbit literari valencià és contemplat amb una mirada critica, de vegades irònica.  S’hi arremet contra alguns dels seus productes manufacturats o contra els rituals cofois que acompanyen els premis literaris, per exemple. També hi ha els textos i els autors (del passat i del present) de qualitat poderosa que el protagonista exalta, homenatja, comenta… perquè Narcís Almudéver viu la literatura amb una passió febrosa. Així, evoca els clàssics amb fragments que recita de memòria o dialoga amb personatges literaris, com ara Jesús Oliver, el personatge d’Els treballs perduts de J. F. Mira —un germà d’esperit. També fa digressions sobre l’escriptura aforística, la pseudonovel·la històrica o aquella altra producció industrial destinada “a torturar els estudiants de secundaria”. En els topants més acostat al Narcís escriptor, ens desvetlla dificultats de l’ofici en els nostres dies, els reptes i les necessitats personals (i en alguns casos generacionals) de la creació.

Narcís Almudéver pastureja per la ciutat, descriu monuments i espais amb una voluntat d’inquirir sobre el passat. I amb un desig d’indagar elements identitaris o, simplement, d’incorporar el seu llegat a la biografia col·lectiva. En aquesta dimensió, hi ha un diàleg fecund amb la novel·la de Mira que hem esmentat.

A Narcís —un delerós bevedor de gin tònics, capaç d’arribar, sovint, a extrems descontrolats— l’acompanyen, dos amics: la Marta i el Xavi; i en relació a la família, visita un oncle a l’hospital en un estat avançat de malaltia. El ressò generacional hi fa cap: les dificultats per assolir una remuneració adient, la proposta d’un oci compulsiu, el sexe, la música que els identifica… la percepció sobre el vertiginós moment històric.

Aquestes dimensions s’integren plàcidament a  través d’una escriptura refrescant que segueix reeixidament els meandres de la psiconarració. Sense encarcarament, ni artificiositat, sentim allò que passa per la ment del protagonista i sabem el que fa. A despit del gruix de reflexió metaliterària i del teixit digressiu, l’obra es llegeix amb agilitat.

El nom del protagonista (i de l’obra) no és gens atzarós. Darrere d’un Narcís(ista) hi ha senyals d’autosatisfacció, no escolta els altres, dient mots trivials pensa que diu coses importants… Del mite, caldria destacar, sobretot, la desconnexió del món exterior i l’autocomplaença. L’àmbit de les nostres lletres no és un camp de narcisisme i de narcisistes? La creació no n’exigeix una dosi essencial?

Tot plegat fa de la novel·la de Carles Fenollosa —un escriptor que no té encara els trenta anys— una referència a tenir en compte. Ah! i a Narcís Almudéver caldria -pagant-li a final de mes- incorporar-lo a la nòmina dels herois/antiherois del nostre imaginari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!