A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

16 de maig de 2018
0 comentaris

“Mosaic. Màximes i pensaments” d’Antoni Seva 1

Coneixíem Antoni Seva per dos llibres significatius Alacant: 30.000 pieds-noirs, referent mític amb què Eliseu Climent va iniciar la seua producció editorial, el 1968. Catorze anys després publicava Quadern d’ocis, en la mateixa plataforma. Un volum que va passar prou desapercebut tot i l’interés de les seues proses; diverses, en escriptura i en temes, humorístiques, penetrants. El llibre va ser concebut com un homenatge a dos escriptors admirats, segons sintetitzava el títol amb els mots Quadern i ocis, que fan referència a El quadern gris de Josep Pla i al Diccionari per ociosos de Joan Fuster. L’autor fa brometa i en un moment donat descriu com es menja una rosa en al·lusió al de Palafrugell que deia que la rosa per a ser perfecta calia que es pogués menjar. Les pàgines de Quadern d’ocis parlen de tot i de res: des del tiràs, eina  agrícola utilitzada en la batuda, fins al terrorisme d’estat; hi ha una aproximació a Venècia i la crònica d’un viatge a Tunísia; també trobem textos d’erudició grecollatina. Cal recordar que Antoni Seva ha estat professor de llengües clàssiques i traductor d’autors com Càtul al català.

A “El terrer”, un grapat de pàgines autobiogràfiques, ens evoca l’Alacant entranyable de la seua infantesa i de la seua joventut —també Relleu i la Vila, dues extensions familiars. Hi trobem unes pàgines esplèndides, situacions candoroses, gestos d’una rusticitat lírica. En la dècada dels vuitanta, quan les vaig llegir, les vaig trobar virginals, adàniques: potser era la primera vegada que hi veia, per escrit, un reflex del meu món. El paisatge, els sons, les olors i els sabors, les faenes agrícoles, la psicologia dels homes i dones del camp, les formes de vestir, les diversions… També són perspicaces les observacions sobre la ciutat d’Alacant i els seus pobladors. La capacitat d’observació de Seva resta per damunt de qualsevol dubte, i s’acompanya de la pertinent digressió, derivació humorística, fil anecdòtic…

                                                                           

Ara ens ofereix un nou llibre que segueix la senda assagística, si bé no és tan heterogeni com Quadern d’ocis. Es tracta de Mosaic. Màximes i pensaments, amb 976 comentaris-reflexions-aforismes. Un compendi que manté la uniformitat mitjançant la unitat breu que configura una mirada fugaç, alhora espurnejant i ocurrent sobre un munt de coses. L’autor els anomena breveloquis. Al capdavall, són petits assaigs que repassen una infinitat de qüestions filosòfiques, psicològiques, estètiques, pensaments, costums,… I aporten una expressió fresca, i novedosa, sovint enginyosa… Són una mena d’exercicis d’higiene mental per tal de veure les coses de manera diferent, tot adoptant un punt de vista diferent o neutral.

El món eclesiàstic, la vellesa, els hàbits i costums humans, l’amor i el sexe…són alguns dels camps on incideix l’escriptor. Sobre el primer diu coses com: “En un capellà, la hipocresia no és un vici ni un pecat: és una malaltia professional” (250). Del segon, la vellesa, trobem observacions com aquesta: “A partir de certes altures de la vida, rememorar el passat és visitar un cementiri cada vegada més vast”. L’ensenyament reclama també una atenció preferent: “El bon mestre prova d’il·luminar el deixeble; el fals mestre, d’enlluernar-lo”. I també hi ha comentaris sobre el món literari, per descomptat, tant el clàssic com el més modern. L’autor, fa pensar sovint que mira el món civilitzat amb els ulls d’un bàrbar. El punt de vista resulta productiu i sensat. De tan mirar les coses sempre igual, les naturalitzem. (“Les coses més extravagants semblen naturals si ho dicta el costum”, escriu en el 764). I no, les coses no ho són gens de naturals, necessàriament. De vegades, un simple canvi de perspectiva, sovint una comparació o una revelació, deixen davant nostre un rostre inèdit perquè l’observem amb uns ulls nets.

En bona mesura, aquesta sensació s’aconsegueix a través de l’humor. Si fem una llambregada irreverent, jocosa, irònica…tenim projectada una energia vigorosa i, de vegades, prodigiosa sobre les coses. La concisió i la contundència, pròpies dels enunciats aforístics fan també el seu paper. Com deia Cioran els avantatges d’un bon aforisme és que no cal donar-hi arguments. “S’hi llença un aforisme —deia el romanés—com es pega una bufetada”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!