L’escriptura de diaris ha esdevingut en la nostra literatura una de les formes d’expressió preferents d’un conjunt d’escriptors força considerable. Podríem esmentar Feliu Formosa, Enric Sòria, Ponç Pons, Vicent Alonso, Valentí Puig, Joan Garí, Ramon Ramon, Pere Rovira, Jaume Subirana… I d’autors malaguanyats com Guillem Simó, Josep Igual, Miquel Pairolí, Ramon Guillem… Encara que molts d’ells —tret de Valentí Puig o Joan Garí—cultiven la poesia, han fet del diari un vehicle fonamental d’expressió del seu món. També hi tenim casos com els de Joaquim Pijoan, que combina la pintura amb el dietarisme i el de Raimon amb la cançó. Són, eminentment però, autors de diaris, engrescats en la plasmació d’una escriptura que és, en certa forma, una manera de vida. Així ho definia Philippe Lejeune, un estudiós francès de l’escriptura autobiogràfica, per a qui el diari, segons deia, més que un gènere literari, és una forma de vida. No sé si arriba a tant, però qui conrea el gènere ha d’estar pendent d’allò que viu per tal de traslladar-ho a l’escriptura.
Si ho mirem des de l’angle de la nostra tradició, el cultiu del dietarisme no és d’estranyar si pensem que la millor —una de les millors proses del segle XX—és la d’un diari: El quadern gris (1966) de Josep Pla. I la nòmina continuaria amb les pàgines de Marià Manent, de Gaziel, de Joan Fuster. La publicació el 2022 del diari de Josep Iborra, que abraça des de l’anys 1965 fins al 1977, no deixa de ser un dels senyals de com aquesta pràctica ha estat decisiva per a molts autors de les nostres lletres.
En aquest camp, entre els autors de les nostres generacions, Àlex Susanna (1957-2024), n’ha estat un dels protagonistes més destacats, l’obra del qual s’ha desplegat des de Quadern venecià (1989), premi Josep Pla 1988, fins el darrer, L’any més inesperat, publicat enguany ja després del seu traspàs. El text recull les vivències des de novembre del 2022 i culmina l’octubre de 2023, amb el colp que va suposar el diagnòstic mèdic que l’informava del poc temps de vida que li quedava. Entre l’un i l’altre hi ha sis llibres que mostren la mirada del nostre autor al llarg de tres dècades: Quaderns de Fornells(1995), Quaderns d’ombres (1999), Quaderns dels marges(2006), Paisatges amb figures(2019), El món en suspens (2022) i La dansa dels dies (2024). El repàs de títols i dates dona compte d’un cultiu prou constant —tret d’una desena d’anys coincidint en el nou segle— que s’intensifica en els darrers.
Per a l’Alex Susanna el diari no és un gènere més —i com ho ha repetit en les últimes intervencions públiques i els darrers escrits—; és per a ell el gènere d’”acció de gràcies” —segons afirmava, per exemple, al programa Il·luminats— per tal com li permetia ser agraït amb la vida. Correspondre-li al ric ventall d’experiències que ens depara —de les més sensitives a les més abstractes. També hi parlava del diari com un “transgènere”, atés la diversitat d’escriptures que permet (des d’un aforisme fins a un poema en prosa, des d’un text periodístic a un de caire filosòfic, etcètera). És clar: si són ben empeltats i aconsegueixen integrar-se en un tot harmònic.
A les pàgines de L’any més inesperat ens trobem, com en els dietaris anteriors, un reflex del seu quefer vital i professional. La intensa vida social (amb escriptors, artistes plàstics, polítics…) el proveeixen d’observacions de tota mena. Les anotacions de la no menys frenètica activitat lectora deixa judicis i observacions valuoses i continua amb les que escriu sobre cinema, música, pensament, política… Esments a banda mereixen els espais amb anotacions sensitives: Queralbs, Gelida, Fornells i Maó, Eivissa, Calaceit, Sallagossa (el poble de Jordi Pere Cerdà) i fora de les nostres latituds París, Xangai. Precisament, parlant d’aquesta última ciutat, diu que en acostar-s’hi sent “L’aire, encalitjat i calent, feixuc: una humitat exagerada que et deixa amarat només traginar la maleta uns quants metres”.
Cada pàgina és un grapat d’estímuls intel·lectius, sensitius, ideològics… que remeten a un pensament i una experiència de lector, també de gestor cultural i de ciutadà compromés en un sentit molt ample i pregon. I per descomptat d’escriptor, d’editor, de professor… Cada anotació és un viatge divers i atractiu, exposat amb desimboltura i amb sabor. Entre d’altres coses, Susanna mai no perd de vista la vida. El fet humà, la quotidianitat plena de detalls significatius, de plaers o desplaers, d’elements variats, acollidors. Darrere les seus frases hi ha un ser vitalista —que sembla infatigable— ple de projectes, d’idees, d’estímuls.
Un dels nivells del text és, sens dubte, sobre l’escriptura de dietaris. No és gens estrany aqueixa reflexió metaliterària que s’escampa al llarg no sols d’aquest volum, sinó de la resta de la seua obra. Què ens diu sobre el gènere? Doncs conforma la seua poètica. Això passa per confessar aquells dietaris que li han agradat (Joan Garí, Valentí Puig)i explicar el perquè. En el cas de Puig perquè és com una conversa amb els lectors. Per contra, no acaben de fer-li el pes el diaris com el de John Cheever que no han estat publicats per l’autor i no tenen els retocs propis del treball de publicació (selecció de fragments, to homogeni, etc). Per a Susanna el reflex de la vida de l’individu és una condició sine qua non en aquest mena de papers. També han de gaudir d’una escriptura integradora i no ser un cúmul de fragments. Per això, tot i tenir una “prosa pulcra, treballada, ben escrita” el darrer diari de Francesc Parcerisas no assoleix el punt òptim. Altra mancança prové del fet de subjugar-se a una pretesa fidelitat a la realitat i no atendre la dimensió estètica (Vicent Alonso). No sé si cap dels retrets que els fa es podrien girar contra l’autor, atés que hi ha escassa presència la l’activitat familiar, poc humor…
Les pàgines de L’any més inesperat ofereixen encontres fecunds amb escriptors o intel·lectuals pròxims, Feliu Formosa, Jordi Llavina, Marta Pesarrodona, Giral- Miracle o més distanciats, Vila Casas, Carlos Pazos… Com la vida mateixa. Amb uns conversa de manera freqüent com ara amb l’entranyable J. V. Yvars, amb la mirada posada en l’art. En d’altres pot celebrar un premi, com el cas de Marta Pesarrodona: “Dia encapotat, tènue piuladissa d’ocells, dinar al jardí, amb la Queta ajaguda als peus. Gairebé sembla que estiguem dins d’un poema seu d’aquells on el món o la vida fan sentit en un petit jardí urbà”.
Queralp
El paisatge apareix descrit, de tant en tant, amb algunes pinzellades sensitives:
“Les vuit del matí: la vall de Sant Miquel està emboirada com feia temps que no la veia. Una boira espessa, una boirassa. Un senyal inequívoc de tardor que m’ha agafat del tot desprevingut. M’adono que el jardí regalima gotes d’humitat pertot, com si acabés de sortir d’un bany matinal desuet: arbres, plantes, herbam, taules, cadires i gandules. Tot està ben xop.”
Dues constants fan dels dietaris de Susanna una singularitat: els comentaris sobre art, especialment sobre pintura i la presència del conjunt de la catalanitat. Pel que fa a la primera qüestió, val a dir que l’interés de l’autor per la pintura i l’escultura el fa recórrer exposicions o bé organitzar-les (ací en prepara una sobre l’obra eròtica de Maillol) i n’opina de les d’uns i d’altres: Joan Miró, Picasso, Ràfols-Casamada, Maria Girona, Cézanne, Plensa… L’atracció per la plàstica —on cal incloure arquitectes com Antoni Gaudí—el portarà no sols a fer comentaris incisius sobre obres concretes ans a tenir present una filosofia de la cultura —una visió general— on s’integren totes les manifestacions, s’interrelacionen i es fecunden. No sé si seria adient afegir que l’autor té una visió de la cultura com un tot. Un tot on s’integren les arts i les lletres, el pensament, l’arquitectura, la política….
Pel que fa al segon aspecte, la presència de la pancatalanitat s’hi palesa constantment: de bell antuvi, pels seus desplaçaments. En primer lloc per Catalunya: a partir de Barcelona o de Gelida, a Queralbs i a d’altres indrets. També per la Franja de Ponent: Calaceit; les Illes: Menorca i Eivissa; Sallargossa, al Rosselló. I ho fa també a través del seguiment literari dels autors de cada lloc. Potser cal recordar que les seues accions com a editor varen ser bàsiques per donar a conèixer l’obra de Jordi Pere Cerdà, el poeta de la Catalunya Nord. Sovintegen igualment comentaris sobre autors valencians, illencs i de tot arreu del domini lingüístic, perquè segueix la producció catalana des de la totalitat, un fet que no deixa de ser, malauradament bastant excepcional.
Les pàgines de L’any més inesperat transcorren per activitats apassionades, projectes, idees, propòsits i arriba el moment en què ens anuncia un colp demolidor: “Fa tres dies que, després de fer-me unes proves a l’hospital del Mar, em van comunicar que tinc un càncer de fetge amb metàstasi que no es pot intervenir.” I encara ens comenta alguns dels efectes del seu estat. “Tot comença —escriu— a agafar inevitablement un regust de comiat sobtat a càmera lenta. No tornar a prendre cap més copa de vi o de cava. No tornar a sopar amb amics fins a les hores petites. No tornar a follar mai més. No veure com els fills cada cop són més ells mateixos i van fent la seua. Deixar l’amor de la meua vida a mig aire…”
El lector ha de desenganxar els ulls del llibre. És devastador! Esguerra les entranyes!
No disposarem de més llibres d’Àlex Susanna, però tindrem les seues càlides paraules compilades en aquests vuit volums de diaris. A més de la seua poesia. I això ens permetrà seguir visitant-lo de tant en tant. Tenim el testimoni d’una vida dedicada a bastir el nostre país, amb la cultura, amb la creació, amb la poesia —sobretot amb la poesia de la vida. Com la que reflecteixen aquestes pàgines.
Permeteu-me un reflexió final. Si hi ha un escriptor de diaris, com hem dit al principi de l’escrit, hi ha també un lector de diaris. És minoritari, com el de poesia o potser més encara. No ho sé. En tot cas, el lector de diaris és un lector convençut que després de llegir un diari —un bon diari com aquest— un és més savi. Hom entra en contacte directe amb una experiència humana que li ha donat coneixement, intel·lectual i sensitiu, però sobretot psicològic i existencial. Un bon diari més que literatura és directament vida.
Foto de l’autor d’El Temps de les arts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!