A tall d'invocació

Un bon dia apareix mort el crític literari Guillem Gual, amb el llibre a les mans de Thomas De Quincey L’assassinat entès con una de les belles arts. Tot fa pensar en un assassinat. Qui deu ser l’assassí? Ha volgut emular l’autor britànic? Es trobarà la clau del crim en el llibre? Aquesta eixida és un pretext per a presentar-nos uns quants personatges de famílies representatives de València: com Eugeni i Clara, uns burgesos amb tres fills singulars, especialment el primer, Geniet i, la filla, Cuca; Gregori i Lola, una parella d’intel·lectuals compromesos, amb un fill, Juli, que estudia Comunicació audiovisual. Hi pareixerà també un editor, Roc Vidal, traductors com Antoni Micó o Empar, la degana de la Facultat de Comunicació. Per una altra banda hi ha Tena, el comissari de policia que investiga el cas i Hortènsia, la seua filla, que estudia Comunicació audiovisual (i és més que una amiga de Juli).

Els suspens i els ingredients detectivescos són un pretext per presentar-nos tots aquests personatges amb els seus desitjos i angoixes, anhels i trampes, grandeses i misèries… en una València de principis de mil·lenni. Amb un llenguatge àgil, i una eloqüència amerada de sensitivitat: “ la seua olor de dona (…) li va recordar la de bresquilla”, i metàfores efectives: “un gest una mica rabosenc”. La prosa n’és plena, també, de reflexions:

“L’inspector va ponderar de nou la seua bellesa, perquè sovint la constatació de la bellesa ve precisament precedida per l’aparició d’un petit moment de lletjor”.

       “Quan vaig llegir Si això és un home em va corprendre la capacitat de deshumanització que pot arribar a tindre una ideologia. Com la cultura pot acabar fent que veges el proïsme com una bèstia a la qual pots esbudellar sense remordiments…”.

       “Nietzsche diu que el semen reabsorbit és el gran combustible de la creativitat’, va apuntar mentalment Gregori Cantallops”.

Pel que fa a les relacions humanes, a banda de la inestabilitat de les parelles, especialment en la joventut, potser cal destacar el reflex del conflicte generacional. S’hi reflecteix un desconcert entre pares i fills que semblen estar cridats a decebre’s.

La novel·la és plena de referències literàries i pictòriques i de reflexions sobre la creativitat. El lector model que dibuixa Martí Domínguez és un individu llegit, d’una cultura elevada. I xoca amb el fet de ser un valencià i en una ficció situada a València on segons escriu l’autor —i no li falta gens de raó—és “la ciutat [que viu] totalment al marge del món intel·lectual”. I rebla el clau dient: “Possiblement en pocs llocs del món els creadors tenien menys crèdits i menys influència que en aquella urbs”. També la universitat rep una crítica ben incisiva: “S’ha convertit –defensa un personatge– en un cau de funcionaris, que fan classes com qui despatxa en un supermercat. Les assignatures cada vegada s’assemblen més a parades d’un mercat. Venen idees envasades al buit, mai pensament fresc”. No puc estar més d’acord amb això.

El món literari, les seues plataformes i els protagonistes (escriptors, traductors, crítics) capaços d’enemistar-se per qüestions molt simples, poblen aquesta ficció que escenifica l’entorn real de l’autor, escriptor i professor en la mateixa Facultat de Comunicació on transcorre part de la història. La col·lecció de llibres a la qual fa referència o les revistes de crítica també apunten cap a plataformes reals. El fet cert és que tot plegat esdevé un reflex divertit, en molts moments paròdics, de la colla de lletraferits valencians. I de la seua existència, de les seues picabaralles —exòtiques i excèntriques— i de la seua —ben paradoxal—vitalitat. Hi ha també, per acabar, una mirada que fa per acarar la realitat literària amb la de la gent del carrer: que un policia haja de llegir el llibre de Quincey o de Jean P. Sartre per tenir pistes sobre els assassinats que investiga converteix la lectura en una activitat impossible.

Després de les novel·les d’erudició sobre les vides de Buffon, de Goethe i de Voltaire, el novel·lista va il·lustrar un bocí del món de la pintura, de l’impressionisme i de la vida de Cézanne, amb El fracassat. L’última novel·la, La sega va canviar l’escenificació culturalista per endinsar-se en la postguerra i el maquis, en una ficció que vaig titllar “d’ecològica”. Podeu llegir ací el comentari. Ara, Martí Domínguez ha canviat novament de rumb i novel·litza un món ben pròxim i ho fa de manera amena i solvent,  profunda i divertida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!