A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

12 d'abril de 2018
0 comentaris

“L’Alegria” de Giuseppe Ungaretti

Ha estat una alegria trobar de nou (en una llibreria de vell) L’Alegria d’Ungaretti. Pense que és un dels millors llibres de poesia del segle passat. Es tracta d’una acurada edició bilingüe del 1985,  en els mítics Llibres del Mall. La traducció és de Jordi Domènech i té un pròleg d’Haroldo Campos. La poesia de l’italià és el més oposat a un lluïment fastuós de lèxic i d’imatgeria. Ben al contrari, el poeta aposta per la paraula irreductible i la imatge senzilla.  L’Alegria és la poesia d’una terrenalitat èbria i màgica,

Sóc una pedra

Com aquesta pedra

del San Michele

tan freda

tan dura

tan seca

tan refractària

tan completament

desanimada

 

Com aquesta pedra

és el meu play

que no es veu

 

la mort

es paga

vivint

Nascuda al caliu de les avantguardes, en un context de rebel·lió i de ruptura amb els valors tradicionals, Ungaretti opta pel senzillisme i l’ essencialitat. La poesia esdevé telegràfica. Davant de les guerres, de l’agitació social, de la destrucció que regnava per tot arreu, el poeta es refugia en el goig d’estar viu. Per això canta l’alegria. La meravella del món, copsada en un cop d’ull, en una alenada… Un instant congelat. Un instant de plenitud. “Dormir”: “Voldria imitar/aquest vilatge/ajagut/amb la bata/de neu”.

Pocs poemes, però, tan arrodonits com “Mattina”:  “M’illumino/d’immenso”. En  traducció al valencià: “Matí”: “M’il·lumine/d’immens”. (L’he comentat tantes vegades a classe, que els alumnes em perdonaran ser tan repesat!)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!