A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

13 de juny de 2019
0 comentaris

La poesia del desastre: “Serotonina” de Michel Houellebecq

És difícil destriar allò que en Michel Houellebecq és provocació, hipèrbole, voluntat d’épater d’allò que és el seu pensament autèntic. En Serotonina ens trobem a l’escriptor de Plataforma en un nou episodi sobre la duresa de la vida dels nostres dies per a gent que té mitjans econòmics i posicions de confort. En el text “Michel Houellebecq: l’infern del sexe” de Constel·lacions postmodernes, relacione els seus personatges amb els de les pel·lícules de Denys Arcand (La caiguda de l’imperi americà, Invasions bàrbares i L’edat de la ignorància). En els dos autors la recerca desesperada del plaer és l’únic camí que tenen els personatges per superar una existència sense cap altre al·licient que el treball. Tot plaer seguit produeix displaer, però en la vida, a banda del plaer, calen altres coses.

Serotonina gira al voltant de Florent-Claude Labrouste, un home que odia el seu nom, té quaranta sis anys, una faena que li desplau, una herència que li permetrà viure en hotels i, sobretot, una vida afectiva nul·la. La sexualitat, per un altre costat, sempre puixant en l’obra del francés, descrita amb un llenguatge directe i porno, es troba amb la limitació de la medicació antidepressiva que es pren el protagonista. “Tots els homes desitgen noies fresques, ecologistes i amants dels trios; bé, gairebé tots els homes, jo almenys” —diu en un moment donat. La seua parella, la japonesa Juzu fa pel·lícules copròfiles i tot açò és una de les raons que el porta a prendre la decisió de deixar-la i, amb ella, la faena i el tipus de vida que menava fins llavors. A partir d’ací, el personatge fa un repàs autobiogràfic: període d’estudis, amistats, faena i, sobretot, parelles sentimentals.

La seua història amorosa començà amb Claire, actriu alcohòlica, que havia seduït els amants de la seua mare i aquesta, de retop, faria el mateix amb els seus; després vingué Camille, jove estudiant de veterinària a qui va conèixer amb dinou anys i va sentir un vertader d’amor. I per últim Yuzu, una japonesa amb una sexualitat exaltada, capaç de participar i gravar orgies sexuals amb homes i gossos.

Hi ha un amic, a qui visita en Normandia, antic company de la facultat, que viu d’una explotació agrícola amb dificultats econòmiques i que acaba suïcidant-se. Mentrestant, els llauradors francesos protesten contra la supressió de les quotes de llet dictades per Brussel·les. La Unió Europea els impedeix sobreviure econòmicament. La decadència i el malestar personals s’ajunten als col·lectius.

Tot i que aquest tapís és dur  —cal reconèixer la tirada cap a l’hardcore— llegir Houellebecq és un exercici recomanable, perquè l’escriptura no sols és original i fluida, les situacions dels personatges significatives i amb guspires d’enginy, sinó que és plena d’observacions sagaces, i d’idees, a parts iguals, lúcides i desolades. La pèrdua de l’amor i la de les ganes de viure van del bracet. Hi ha una gran potència en la visió descarnada, cruel, abocada a l’abisme dels seus personatges. Un no sempre sap per què.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!