A tall d'invocació

Entre els períodes creatius centrats en l’escriptura de la novel·la, Cabré deixa un marge de temps per dedicar-se a l’assaig. Açò ho ha fet, si més no, en les tres darreres ficcions. Si per als llatins postcoitum animo triste, per a Cabré, el postrelatum toca enfilar la reflexió. Potser és la manera d’arrodonir una faena que necessita ser ponderada des d’una altre angle. Balzac, a L’obra mestra inconeguda, parla del “fanatisme intraduïble produït en nosaltres pel llarg infantament d’una gran obra”. El creador, imbuït en l’elaboració d’una obra, sofreix una mena de desconnexió de la realitat per poder connectar-se, precisament, amb el món creat.

Val a dir que la creació, tal com la concep Cabré, estableix un degoteig de preguntes constants. Quan s’acaba una obra? S’ha aconseguit atraure profundament el lector? Quines coses fa descobrir? Què fa perdurar una obra? No costa gaire veure que el novel·lista, en aquest cas, parteix d’una visió sacerdotal de l’art. No ho diu així. En cap moment apareix la paraula “sacerdotal” o qualsevol de semblant, però hi ha a la base del seu pensament la idea que el creador és un servidor de les històries que emanen del seu interior i de l’entorn, i de les quals ell és —només—un servidor, un torsimany. En termes de Palau i Fabre, diria que el fabulador per a Cabré és un mèdium. Ço és, sols el mitjà a través del qual les històries es materialitzen.

A Les incerteses proliferen comentaris indagatoris, elucubracions, sobre el procés creatiu: la generació de personatges, els contrastos en l’acció o en l’estil, el pes i la importància de les paraules (“si no hi ha consciència estilística, és impossible fer literatura”), la versemblança, els paral·lelismes entre la composició literària i la composició musical, els clàssics… I tampoc no hi manca un reconeixement als autors que han impulsat la creació: Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo.

Per a Cabré, la poesia és el gresol de la literatura, on s’ofereix “la paraula nua, en la tensió de la música del vers”. Si bé no hi ha cap vara per a mesurar o dirimir l’art reeixit del que no ho és, resta evident que “quan llegim i quedem corpresos per una força indefinible que plana pel text som víctimes del poder de l’art”. Tot i que com diu parlant de la llengua amb força literària cal reconèixer que hi ha en alguns textos “una espurna literària que no sabria definir”. En l’art hi ha quelcom que s’esmuny de les paraules apamades, dels equadors de la lògica, de les conceptualitzacions…

També Cabré reflexiona sobre el nostre present social i cultural. “La societat occidental —escriu— està massacrant la cultura escrita. En part, però no només, pel creixement del prestigi de l’audiovisual. Hi ha una raó més profunda que no es basa en el fet de donar la culpa de tot a la televisió. És una crisi de valors. Crisi de valors de l’esforç, del valor del guany no immediat sinó preparat amb paciència. Crisi de valor que no es veu ni es toca sinó que s’imagina. Jo en diria crisi de la interioritat.”

Completament d’acord. Hi ha canvis molt profunds en la societat occidental actual. Un n’és, sens dubte, el que gira al voltant de l’esfera íntima i el món interior. Tot fa pensar que amb la manca de cultiu espiritual, la vida esdevé plana, lligada als béns de consum, a la comoditat, als plaers. I res més? La intimitat? —Però sí del que es tracta és de no tenir-ne.

  Una segona observació: “La societat occidental –escriu Cabré— s’està tornant Homer Simpson, i això és francament preocupant.” Davant de la manca de valors, tot  ha quedat reduït a una mena d’hedonisme perpetu, lligat als desitjos materials i a l’ individualisme més directe. L’autosatisfacció resta com l’únic objectiu en la vida de molta gent.

Davant d’aquesta societat que promou el gregarisme, l’exclusió d’allò que és diferent, i que pretén crear individus estàndards, manipulables, l’únic camí que queda és el de la defensa d’un univers propi. Cal proclamar que és possible crear un espai reconfortant, pensar per un mateix. Ser persona, en definitiva. Però hom necessita la llibertat, perquè  “la llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent après a reflexionar…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!