Styron ens presenta de manera detallada el conjunt de sensacions que l’assetjaren i, a poc a poc, anaren prenent possessió del seu cos i de la seua ànima. Tot i que el quadre general pot anomenar-se depressió, l’autor deixa ben clar que cada persona i cada situació és única, i es resisteix a encabir el seu estat de manera simple en una designació genèrica. En el seu cas, no hi hagué cap trastorn maníaco-depressiu, en el sentit de passar d’estats d’eufòria a un d’enfonsament absolut; tot era simplement —i únicament— foscor. Al malestar, amb estats de pànic i d’ansietat, s’hi afegia l’insomni, la manca de concentració absoluta, el cansament, la poca força en la veu… El panorama induïa l’autor a posar fi a la vida. En aquest punt del relat, l’escriptor ens recorda la peripècia d’autors com Cesare Pavese, Albert Camus o Romain Gary que varen posar fi a la seua vida de manera voluntària. (n’hi ha més)
Tan espés i insuportable és el dolor que va posseir Styron, com difícil d’escatir-ne les causes. L’autor especula sobre aquestes: l’alcohol, el dol incomplet a la mort de la seua mare…, però dóna per fet que mai no sabrà la raó autèntica d’aquesta “tempesta de tenebror”. “No sabré mai —escriu l’autor— què va causar la meva depressió, com tampoc ningú no ho sabrà respecte a la seva”. I aquest no saber és una de les causes que la fa més dolorosa. També, com diu en un moment donat, un sofriment tan aclaparador es fa inexpressable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!