A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

15 de desembre de 2011
General
0 comentaris

La depressió a estudi: “La foscor visible” de W.Styron

Williams Styron és conegut com el novel·lista que va escriure La decisió de Sofia. A la foto teniu el cartell de la versió cinematogràfica. El 1990 va publicar La foscor visible. Crònica d’una follia. Es tracta d’un reportatge sobre l’estat depressiu que va sofrir durant uns mesos (ni tan sols arribà a un any) i que el va deixar, sovint, a punt del suïcidi. El llibre ha estat ara publicat en català per l’editorial Límits d’Andorra, en una traducció molt acurada de Joan Fontcuberta.

     Styron ens presenta de manera detallada el conjunt de sensacions que l’assetjaren i, a poc a poc, anaren prenent possessió del seu cos i de la seua ànima. Tot i que el quadre general pot anomenar-se depressió, l’autor deixa ben clar que cada persona i cada situació és única, i es resisteix a encabir el seu estat de manera simple en una designació genèrica. En el seu cas, no hi hagué cap trastorn maníaco-depressiu, en el sentit de passar d’estats d’eufòria a un d’enfonsament absolut; tot era simplement —i únicament— foscor. Al malestar, amb estats de pànic i d’ansietat, s’hi afegia l’insomni, la manca de concentració absoluta, el cansament, la poca força en la veu… El panorama induïa l’autor a posar fi a la vida. En aquest punt del relat, l’escriptor ens recorda la peripècia d’autors com Cesare Pavese, Albert Camus o Romain Gary que varen posar fi a la seua vida de manera voluntària. (n’hi ha més)

    

 

 Tan espés i insuportable és el dolor que va posseir Styron, com difícil d’escatir-ne les causes. L’autor especula sobre aquestes: l’alcohol, el dol incomplet a la mort de la seua mare…, però dóna per fet que mai no sabrà la raó autèntica d’aquesta “tempesta de tenebror”. “No sabré mai —escriu l’autor— què va causar la meva depressió, com tampoc ningú no ho sabrà respecte a la seva”.  I aquest no saber és una de les causes que la fa més dolorosa. També, com diu en un moment donat, un sofriment tan aclaparador es fa inexpressable. 

 

   (un fragment)
 “El tema de la depressió recorre tota la literatura i l’art com una veta inesgotable de dissort, des del soliloqui de Hamlet fins als versos d’Emily Dickinson i Gerard Manley Hopkins, des John Donne fins a Hawthorne i Dostoiesvski i Poe, Camus i Conrad i Virginia Woolf. En molts dels gravats de Van Gogh trobem punyents representacions de la seua pròpia malenconia; els astres de Van Gogh que ronden delirants pel firmament són els precursors de la caiguda de l’artista en la demència i de la pròpia extinció. És un sofriment que sovint acoloreix la músic de Beethoven, Schumann i Mahler i impregna les cantates més obscures de Bach. La gran metàfora, però, que amb més fidelitat expressa aquesta prova insondable és la de Dant, els versos del qual, potser massa coneguts, continuen captivant la imaginació amb el seu auguri de l’incognoscible, el tenebrós combat futur…”

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!