A tall d'invocació

Acaba l’any que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat a l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas amb uns resultats extraordinaris. D’entre aquests, cal destacar la publicació, en dos volums, de la seua Obra Completa. El primer aplega la poesia i,  el segon, la prosa. No tots els textos reunits tenen ni el mateix valor, ni són del mateix gènere, ni assoleixen un mateix interés. Pel que fa a la prosa, a més d’allò conegut, especialment de l’entranyable Matèria de Bretanya, cal subratllar, al costat de textos de circumstàncies, els nombrosos articles de divulgació històrica. Però en els de prosa hi ha alguns escrits fabulosos com ara un diari de l’any 1964, on l’autora consigna anotacions durant dies de març, d’abril i de maig i acaba amb la de l’u d’agost del mateix any.

De bell antuvi, cal lamentar l’escassesa d’escriptura del text que es redueix a una trentena de pàgines. Quina llàstima! Aquesta peça de la prosa de Carmelina no solament és interessant, com a expressió del món propi sinó que, tot i la brevetat, ens apropa a algunes de les claus de la seua obra. L’autora fa desfilar els components del seu correlat poèticoexpressiu, fins al punt de fer-lo familiar, i sobretot ens ofereix una imatge fidedigna d’un univers personal convuls, travessat per turbulències anímiques que —diguem-ho tot— semblen més  pròpies d’una adolescent que sent les enlairades dels amors i les punxades dels desamors que d’una dona amb quaranta-tres anys. La poeta s’acompanya d’una calavera en el seu escriptori que anomena Guillem de Berguedà i fa exhibició d’una tristesa les urpes de la qual la fereixen de tant en tant. Ara bé, amb sinceritat confessa que prefereix el sentiment de la tristesa a qualsevol absència d’emocions. L’anotació del 3 d’abril,  que comença amb un “Bon dia tristesa” i acaba amb “Bona nit tristesa”, mostra inclús una certa complaença amb aquest estat: “jo m’estimo prou més les ferides que no pas la monotonia” i rebla el clau amb un pensament que paga la pena analitzar; diu així: “jo m’estimo prou més el capteniment dels meus pensaments a la masmorra de l’enemic, que no pas la inútil, quotidiana, freda, llibertat de sempre”. Com va açò?, té preferència per la submissió abans que per la llibertat? Encara que fa pensar en cert masoquisme, crec que, en el fons, com ho reitera d’altres vegades (“m’alegre de tindre tristesa”) mostra la seua predilecció per la intensitat abans que per l’atonia. Davant d’una lassitud anímica —una vida anestesiada per la repetició i pel previsible— l’autora prefereix tenir fiblades i desafiar al que potser ara consignaríem com allò políticament correcte.

La vida de confort burgesa, amb el conseqüent conjunt d’obligacions que corresponen a un matrimoni benestant, devia resultar-li de tot punt insuportable. “Per què hem nascut rebels?”, es demana en l’anotació del 17 d’abril. És contra els convencionalismes  i l’adotzenament que es revolta decididament la poeta, com ho defensa en aquesta deliciosa anotació de l’u d’abril.

Amo el sol, la mar, el vent, la pluja, els estrels, la terra, l’arbre, la pedra. Penso que amo tot pel que té de lliure, de rebel, d’obert, de no lligat a res; a cap llei. Penso que amo tot açò pel que tinc de primitiva, de salvatge. I m’agradaria molt fer una petita religió —un xic naturalista— de tots aquests accidents de la naturalesa. Comprenc els homes primitius, comprenc les tribus salvatges que viuen a la selva.

Hi ha també el descontent que prové de l’esfera amorosa. Amors furtius? Aventures lúbriques? Desitjos? El text no hi ha massa detalls que permeten identificar de què anava la cosa. Però alguna història havia de viure per desencadenar aquella mena d’amarguesa que encercla les hores, els dies de l’autora. “Entre el desig i jo —anuncia una vegada—hi ha una porta tancada en clau”. I en l’anotació del diumenge 2 d’abril reprodueix una carta de comiat, el lirisme de la qual impedeix veure el perfil de la situació a la qual es referix perquè tot resta com en un halo boirós: “Entre la meva ànima i la vida he posat una cuirassa d’aram, un escut de bronze” —escriu. I adverteix l’ interlocutor abans de dir-li adéu: “si algun jorn tornes a mi, només podré oferir-te que un grapat d’oblit”. De què es tracta? Qui hi ha vestit o disfressat amb aquest llenguatge de ressonàncies parnassianes? L’autora no deixa de veure’s en un estat de convulsió: “Tota jo soc foguera, llamp, flama d’un record. Tota jo soc riu, gran diluvi, oceà d’un record. Tota jo soc tremolor, sanglot, plor etern d’un record”.

Com acabem de veure, l’estil de l’escriptora està marcat pel gust  als paral·lelismes, els quals porten el text a les envistes de la prosa poètica tot establint una estructura, en aquest cas, trimembre: “foguera”, “llamp” i “flama”,  “riu”, “diluvi” i “oceà” i “tremolor”, “sanglot” i “plor”. A més de reiterar tres vegades “record”. S’hi detecta la complaença pel mot esmolat, de ressonàncies arcaiques o medievals: “buidor és més trist que tristesa”, escriu en la carta a què acabem de referir-nos. I també el gust pels inventaris, que s’acosten, de vegades, als caòtics, de gust surrealista: “Navili, baladre, pedra”.

El diari de Carmelina anuncia l’escriptura del poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta que a parer d’una part de la crítica esdevé una fita de la poesia de l’autora. La manera en què ho anuncia, amb la forma d’inventari, és força eloqüent:

Ara faig estranys poemes. No sé si són poemes, encara. Tinc dins de mi un món misteriós, on bateguen les flors i els minerals, les aus i la mitologia, els homes i l’ astronomia i la mar i el vent. Encara no sé si són poemes.

En l’anotació  que  clou el diari de l’u d’agost, la poeta es fa ressò de l’alegria familiar i de com desitja tornar l’escriptura del diari. Açò fa pensar: l’ús del diari era només per confessar els moments de neguit i de tristesa? Els estats melangiosos de la vida?Segons diu en una de les darreres anotacions, a major soledat, més “lluminós i immens” és “el seu món interior”. Per si de cas no restava clar, hi afegia: “Tristesa, solitud, desarrelament són els dolls del poema que faig” i sense cloure el correlat d’imatges diu: “visc en estranger la vida”. Baudelaire havia escrit un significatiu poema a l’estranger, una lloança al desarrelament, tot identificant-se amb aquesta figura que assoleix un paper existencial de métèque, en francés. El poema de l’autor de Les flors del mal acaba amb “J’aime les nuages…les nuages qui passent…là bas…les merveilleux nuages…”.

Carmelina, en la seua primera poesia, exalta els vagabunds, quasi com una prolongació dels poetes. Ara bé, el sentiment d’estrangeritat el plasmarà amb contundència, sobretot, en els jeroglífics: “jo he cercat —escriu el 17 d’abril— la gran resposta en tots els jeroglífics, i la pedra de “Rosetta”, emmudia, per no dir-me que l’estranger era jo!”. L’autora s’encamina llavors a donar veu al seu interior, amb mots sense “catalogar”, segons que expressa. Un món on “el crit del guepard i el vol dels ocells i el llarg bramul dels oceans; tot és un plor geogràfic o zoològic, catalogat des de bell antuvi al regne del silenci”. La confessió no pot ser més reveladora. L’autora vol donar compte d’un fons anímic turmentós, volcànic, amb magnituds tumultuoses perquè tenen connexions primàries:  són l’expressió de l’univers, de la natura, de la terra, del sol i del mar. És una cosmogonia particular fruit d’un impuls interior, d’un intens desig personal però que connecta amb els mites i les llegendes de l’entorn mediterrani. Les veus de l’antic Egipte, la Grècia dels herois i dels déus, dels oracles i dels laberints… i encara més ressons de l’Extrem Orient, bíblics i d’altres cultures formen el mosaic d’imatges en uns viatges sense brúixola, ni mapes. El magma de la psique, adés turmentat, adés gojós, hi circula a pleret en vaixells de sons i de signes en un trànsit indescriptible. Sembla que l’escriptora posa en circulació els dimonis que ara formiguegen en el seu inconscient, tot buscant una revelació estranya i, en alguns moments, esfereïdora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!