“Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà”, amb aquesta afirmació colpidora Vicenç Villatoro inicia La bona mort (editorial Gregal). Es tracta d’un d’aqueixos llibres inclassificables que recull, amb anotacions directes, els moments en què va fer companyia a la seua mare en les setmanes prèvies a la mort. Tenia setanta-cinc anys i li havien diagnosticat un càncer que va preferir no tractar-se. Vorejada dels quadres que havia pintat i acompanyada del marit, dels fills i dels nets, la figura de la mare va anar apagant-se inexorablement i dolorosa. No sols anava perdent salut, sinó memòria, energia, consciència de la realitat…
Els darrers dies de contacte amb ella, no sols foren amargs, per tot allò que s’hi experimentà, sinó també convulsos perquè hom va reviure situacions significatives de la vida familiar, episodis infantils, conflictes, manaments… Algunes paraules i alguns gestos assoliren un rang testamentari; alguns records, entraren en la categoria de revelacions… Villatoro ho escruta tot amb una subtil delicadesa.
El fet cert és que la nostra societat viu d’esquena a la mort: la converteix en un tràmit allunyat de l’ habitat —la trasllada a un tanatori— i la transforma en espectacle, com en pel·lícules policíaques. També en dades estadístiques que no generen cap implicació emotiva, perquè parlen de la mort dels altres. Pel demés, tot es conjuga perquè no recordem la seua voracitat: hi ha potingues que allarguen la vida, medicines poderoses que ho guareixen tot, productes que rejoveneixen… Isabel Coixet ho va denunciar molt sensiblement a la pel·lícula Mi vida sin mi.
La mort dels pròxims és especialment amarga. Diuen que les grans crisis de les persones, a banda de les sotragades fortuïtes de la vida, es produeixen en els quarantes i/o els cinquantes i arran de la mort de la mare. La mort de la mare és, per això, quasi un gènere literari. A tall d’exemple podem citar: Mi madre, de Richard Ford, Carta a mi madre de George Simenon, Una muerte muy dulce, de Simone de Beauvoir, entre d’altres. Si el primer fa un exercici d’acostament a un món que no és el seu amb l’ànim de comprendre la mare, el segon aprofita per fer una confessió despietada sobre la manca d’amor d’aquesta i els recels mutus. Simenon oscil·la entre la culpa i el ressentiment. L’autora del segon sexe, en canvi, fa una aproximació esguerrada i lúcida, on el sofriment va acompanyat de preguntes, d’anotacions dramàtiques sobre el comiat familiar. Beauvoir hi fa una radiografia psicològica de la maternitat, amb una intel·ligència profunda i tendra.
La mort del pare és una altra cosa. Per què? No ho sé, caldria preguntar-ho a algun psicòleg solvent. També ha generat algun que altre llibre remarcable. El fet cert és, però, que amb la mort de la mare ens quedem sols al món. La parella és només un emparament auxiliar, un assistent de carretera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!