A tall d'invocació

Del conjunt de lectures d’estiu he de destacar la d’un llibre ben curiós: La cabaña de Heidegger. Un espacio para pensar, un assaig de l’arquitecte Adam Sharr sobre la segona residència del filòsof alemany. Es tracta d’una petita cabanya, encara existent, en les muntanyes de la Selva Negra. De dimensions modestes, el recinte de fusta té una planta amb una extensió de 6 per 7 metres, amb belles vistes sobre les valls i una petita font al costat. Devia ser un espai inspirador, atés el grau d’afecció del pensador que aprofitava qualsevol possibilitat per anar-hi. En aquest habitacle va escriure la major part de les seus obres, com ara el mític Temps i ésser, del 1927.

Per al filòsof, a més, el tema de la casa, l’habitacle, va ser objecte d’anàlisi en diversos textos. No és gratuït que el rovell de la seua filosofia el Dasein, siga: ser-en-el-món —així en guionets— perquè no es pot separar el subjecte de l’objecte. Per tant, habitar en un espai és estar-ne condicionat o encara més: formar-ne part. Al text “Paisatge creador: Per què romanem a la província”, el pensador alemany escrivia: “Jo mai no contemple el paisatge. Sent com va transformant-se a cada hora, del dia i de la nit, en el gran anar i tornar de les estacions. La gravetat de les muntanyes i la duresa de la seua roca primitiva,el creixement lent dels avets, la sumptuositat lluminosa i senzilla dels prats, el murmuri del rierol en la vasta nit tardoral, l’austera simplicitat dels plans profundament coberts de neu, tot això s’insinua, s’amuntega i vibra a través de l’existència (Dasein) diària allà dalt.”

Per al filòsof, habitar la cabanya s’acompanya de la convivència amb els llauradors i el sentit de comunió amb les seues vides, amb els seus treballs. Fins els punt de demanar-los consells i seguir-los. Heidegger relata l’oferta que li van fer de ser rector de la Universitat de Berlín i com, després de consultar-ho amb un camperol, va rebutjar-la.

Una frase deixa ben clar el seu vincle amb el refugi de muntanya: “Escolte —diu el filòsof—el que diuen les muntanyes, els boscos i les granges”. Aquesta disposició a escrutar la natura —ben poètica, certament— té quelcom de misteriosa connexió tel·lúrica.

Tot i que les pàgines del llibre d’Adam Sharr no analitzen la relació entre l’espai i l’obra filosòfica del mestre del pensament modern, resta ben clar que conceptes com el d’”existència autèntica”, oposada a “errància”, poden ser fills de l’experiència d’habitar aquell recinte reduït. Un espai fràgil, exposat a mercè dels vents, la pluja o la neu i en contacte intens amb el sol, la foscor o el silenci predisposa a l’autenticitat.

El cas d’Heidegger, però, no és l’únic, hi ha des de filòsofs com Wittgenstein,  a escriptors com Bernard Shaw o Virginia Woolf, tot passat per músics com Gustav Mahler que també han fet ús de barraques per tal de crear. Aquest darrer va compondre bona part de les seues peces musicals en cabanes. Parle en plural perquè en va tenir diverses.

Wittgenstein, per la seua banda, va escriure el seu Tractatus (traduït per Josep Maria Terricabras al català) en una cabana que es va fer construir a Noruega, damunt del llac Skoljolden. El filòsof hi va voler tornar poc abans de morir: “Va ser l’únic lloc —comentà—on vaig poder estar tranquil”.  El precedent més important, però, l’ocupa el nord-americà H. D. Thoreau i les peripècies relatades a Walden o la vida als boscos, el 1854. Una obra decisiva que gira al voltant de l’experiència de viure durant un període de temps (dos anys i escaig) en un cabanya fora de la ciutat, fora de la civilització, amb un contacte saludable —i radical— amb la natura.

El fet de viure  —o d’ocupar durant unes hores al dia— una cabanya no sé si ens porta a conclusions compartides per tots els creadors esmentats, però certament la visió del món des d’una cabana fa pensar en l’austeritat, en un contacte directe amb el cosmos i els seus emissaris. Després d’escrutar el silenci, a la intempèrie, la textura de la vida ha de ser diferent perquè incita a la veritat; empeny vers un desig d’essencialitzar el món i a viure amb senzillesa. Hi hauria també la soledat —la capacitat per suportar en solitari la vida durant un temps. Una prova ben dura, fora de místics com Simeó Estilita i tants d’altres. Ho va encertar Pascal quan deia: “La desgràcia de l’home es deu al fet que no vol romandre tranquil a la seua habitació, que és el seu lloc”. Té, per això, una part de tenacitat i d’heroisme. Estar temps i temps amb nosaltres mateixos posseeix quelcom inquisitiu que ens esglaia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!