Una història d’amor i d’obscuritat és el títol, traduït del castellà, de la novel·la –de fet és una autobiografia– de l’escriptor Amos Oz. Es tracta d’una obra densa –té quasi vuit-centes pàgines– amb moments molt bons. Alguns són de caire filosòfic, altres anecdòtics existencials, relacionats amb la història personal i familiar, o bé amb la història d’Israel. Perquè la vida de l’escriptor hebreu, nascut el 1939 a Jerusalem, comprén la turmentosa peripècia del país des de la seua pre-independència fins als nostres dies. Altres aspectes de l’obra, com ara la desfilada de familiars, amb les respectives biografies, anècdotes i lligams entre ells, m’ha resultat una miqueta pesada.
Amb l’obra, l’escriptor intenta posar pau al seu interior, una pau molt alterada pel suïcidi de la seua mare quan ell tenia dotze anys. És, ben bé, l’”obscuritat” que plana al llarg de l’autobiografia, i amb la descripció minuciosa de la qual es clou l’obra. Però el suïcidi de la mare hi apareix constantment, és quasi un leitmotiv. Dos anys després d’aquest fet, Amos es va instal·lar al kibutz de Hulda, on visqué fins el 1985. Allí es va casar, i mentre treballava en les faenes agrícoles va estudiar filosofia i literatura hebrea. Després ha estat –crec que encara ho és ara– professor de literatura en la universitat Ben-Guiron, en la ciutat de Néguev.

M’han interessat especialment les pàgines en què Amos parla del kibutz, i la vida que s’hi feia: distribució de faenes, horaris, regles…
“En Hulda fins els llauradors més llauradors llegien llibres a les nits i els discutien durant el dia: plegaven olives i mentrestant debatien abrandadament sobre Tolstói, Plekhanov i Bakunin, sobre la revolució permanent en oposició a la revolució territorial, sobre la socialdemocràcia de Gustav Landauer i sobre l’eterna qüestió entre igualtat i llibertat…”
El que conta sobre el descobriment de la literatura és força interessant. De fet, n’hi a moltes planes sobre el tema. El context familiar era d’erudits i d’escriptors, i Amos semblava predestinat a ser-ho. Però té una gran frescor en comentar molts aspectes de la vocació literària:
“Copèrnic va descobrir que el nostre món no era el centre de l’univers (…) Mentre que Sherwood Anderson em va obrir els ulls per a escriure allò que tenia al meu voltant. Gràcies a ell vaig comprendre que el món escrit no depén de Milà ni de Londres, sinó que sempre gira al voltant de la mà que escriu, en el lloc que escriu: allà on pares és el centre de l’univers”.
Alguna nota sobre la quotidianitat de la vida en Israel, d’ara o d’abans, que ha estat una vida fotuda, difícil per la guerra constant amb els palestins. No dic que els palestins siguen menys víctimes que el jueus, no és això, però redéu és fotut i ha sigut fotut viure als dos, als jueus i als palestins:
“Cada matí, un poc abans o un poc després del orto, acostume a eixir a comprovar quines novetats hi ha en el desert. El desert, aquí en Arad, comença a la fi del nostre carrer (…) Hi ha una aroma agradable a terra impregnada de rosada mesclada amb una lleugera olor a sofre, a cagarrutes d’ovella, penques i focs apagats. És l’olor d’Israel des de temps immemorials”.
[La traducció (del castellà) al català és meua. El títol de l’obra en castellà és Una historia de amor y oscuridad, Ediciones Siruela]
Foto Kibutz de Ein Guedi