A tall d'invocació

 Conegut per un llarg activisme polític i cultural —i docent—,  Carles Mulet, a través del bloc Nausica —des del 2008 fins l’actualitat— ha mostrat la seua incessant creativitat poètica i icònica, amb incursions també narratives i assagístiques. El seu poemari més recent Viatjar descansa, va guanyar el XXXV Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March i ha estat publicat per l’editorial 3 i 4. El dia 20 d’octubre, l’escriptora Gràcia Jiménez el va presentar a la llibreria Pynchon d’Alacant. Les fotos que acompanyen aquest escrit són de l’acte.

En clar diàleg amb el poemari d’un autor mític, Cesare Pavese i el seu inoblidable, Treballar cansa (Lavorare stanca), Viatjar descansa ens submergeix en una reflexió existencial pregona. La vida és ací viatge o millor: el viatge és ací la vida. La quinta essència de viure. Una vida estructurada a través d’etapes com són “Ignot”, allò profund, l’origen; “Guaret” el que compta amb energia per a fecundar; al qual segueix “El solc” que llaura la terra i la sembra i, després, “Desert”, inevitable desalé a què ens porta l’existència i, per a concloure, “Casa”, reducte i refugi, escalfor, carícia.

Aquest tornar a casa és el que dóna sentit al viatge, el protegeix, permet assaborir-lo.  Una citació de Claudio Magris que encapçala el llibre esdevé aclaridora: “El viatge és sobretot un retorn i ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa”. Pablo Neruda, el poeta xilé, deia que les cases són, sobretot, per a tornar-hi.

L’escriptura de Viatjar descansa, empra l’ haiku o la tanka, formes japoneses de llarga tradició en les nostres lletres que condensen l’expressió i retallen imatges i motius fins a l’extrem. De fet, porten la veu poètica al seu punt més lacònic.

Camí secret

 fosc llegir enlluernat

   els mots alcen l’escala

                                                                        els silencis,

el vertigen

Aquesta petita composició enuncia com les paraules, l’exercici intel·lectual, porten a la llum: “els mots alcen l’escala”, però aquest saber té un component abismal. Un puja i puja l’escala, però falta el darrer escaló, com diu un conegut conte de Rumi. Així que, a la fi, hi ha el vertigen i el silenci. La idea a mi em fa pensar en Walter Benjamin, que deia que tot document de civilització, ho és també de barbàrie.

En un haiku de “Guaret” tenim una imatge preciosa de les potencialitats de saber i de gaudir:

L’ham del saurí

           Alça el desig de l’aigua

                                                                              Cap a l’ullal

La potestat de ser saurí, de descobrir on es troba l’aigua, la riques, la vida. I alçar el desig de l’aigua. Connectats amb la matèria, ho estem sens dubte. I en la mesura que ho estem podem desencadenar processos i accions, com les del saurí.

De “Solc”  podem destacar:

“La mà i el motlle”

Raja la font,

               Una estrall pur corfon

       La mà i el motlle

                El ram prim de la joia

                     És l’etern mentre és goig.

“Corfon” format per “fondre” i “cor”, és un terme que inventa el poeta per donar compte d’un dels instants de plenitud. Un instant que suspén el temps i el fa etern.

En definitiva, poesia d’experiència que tracta d’explorar els racons durs i els reconfortants de l’existència. I busca,sobretot, la manera de rescatar-ne allò essencial i fecund.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!