A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

15 de març de 2018
0 comentaris

El silenci i la paraula, a propòsit de Jorge Wagensberg, in memoriam

(El 2007 Jorge Wagensberg va fer una xarrada a la Universitat d’Alacant que em va suggerir aquest comentari que reproduesc en homenatge.)

Jorge Wagensberg va fer una xarrada, el dijous passat, a la Universitat d’Alacant sobre el goig intel·lectual. Va ser un goig sentir-lo parlar del goig. Ho va ser perquè el tipus de discurs de l’autor és el del saber autèntic. Ço és, l’espai del coneixement transversal, fora de les caselles i de les disciplines tancades. Saber és interrogar-se, és dialogar, com incansablement repeteix l’autor, i, finalment, comprendre. Wagensberg destaca, sobretot, la segona fase, la de la conversa: “Investigar és conversar, ensenyar és conversar, aprendre és conversar, experimentar és conversar, reflexionar és conversar”, escriu en el seu llibre Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?

Wagensberg hi va destacar la importància del silenci. Per a fer efectiva la conversa, necessitem silenci. Abans de parlar s’ha d’escoltar i, entre una activitat i l’altra es necessita silenci. Va recorda com en la universitat estant, Ramon la Piedra era l’únic dels seus professors que quan se li feia una pregunta, restava un moment en silenci, pensant, i després contestava. Un exemple magnífic per il·lustrar l’acció cognitiva.

Però suportem el silenci? Si el silenci és un senyal de l’accés al coneixement, previsiblement estem perduts.Vivim envoltats de sorolls, d’altaveus cridaners, de pantalles sonores, de músiques ambientals, de simfonies intempestives de mòbils, de carrers amb excavadores, de cridòria… Tenim un cap deformat, el nostre mecanisme mental sembla que ni accepta el silenci ni el repòs. Potser és un forma d’exorcitzar la buidor existencial, potser una forma d’entretindre’s, potser un mecanisme de defensa, o de prevenció, de la ment introspectiva. Qui sap? Siga el que siga, és així. Els orientals, en canvi -vull dir els seguidors del budisme o del taoisme- en fan un mètode. El silenci és la manera d’aturar la xerrameca interior, d’afavorir un encontre autèntic amb la realitat. És la forma adient de viure l’ara i l’ací, el present. Amb tot, és ben difícil. Un lama budista ho reconeixia amb humilitat: “fins els més extraordinàriament savis -deia- entropessen amb les paraules”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!