Es tracta d’un estudi lúcid, directe, amé que irromp en el panorama de les nostres lletres. Quan pensàvem que ho sabíem tot del nacionalisme ve un nou llibre i ens descobreix coses ben interessants. Nacionalisme banal és del sociòleg britànic Michael Billig. I és ben curiós que un britànic s’endinse en temes d’aquesta indole, explica açò la força de l’Imperi Britànic per damunt de la resta de civilitzacions?
L?estudi se centra en la descripció del nacionalisme dels estats nació que passa desapercebut, com si no existira. En canvi, el terme ?nacionalisme? s?usa per a designar la perifèria: sobretot els casos en què una col·lectivitat no assoleix un reconeixement estatal. També per a fer referència al nacionalisme ultra, nazisme pròpiament. Per a Billig, analitzar el nacionalisme banal suposa esmolar les eines analítiques perquè aquest es disfressa de normalitat i de naturalitat. De tan habitual com és, deixa de ser percebut com a tal. En canvi, des del nacionalisme banal es destaca i es denuncia el nacionalisme dels altres. Curiós el fenomen! Crec que ací entrarien tant i tants escriptors, filòsofs, novel·listes espanyols. No vull fer cap inventari però tindríem a Savater (val la pena llegir el seu pamflet: El mito nacionalista), Muñoz Molina, Alberto Boadella,Paco Umbral i tants i tants.
Només una anàlisi lingüística, incloent una atenció superlativa a les suposicions, als sobreentesos i a les formes de referir-se a la col·lectivitat, dóna compte d?aquesta realitat. És a través dels ?dixi? que s?apel·la a la nació. I els dixi són els ?nosaltres?, els ?aquests?, els ?aquí?, el ?poble? (o el ?nostre poble?) quan no es parla de ?aquest país?, o ?la nostra nació?.
El nacionalisme banal es fa present a través de les banderes que solen haver en les gasolineres, en les cròniques esportives, en els mapes i en les informacions metereològiques, en els discursos dels polítics, en les paraules dels locutors dels telenotícies, en els programes del cor… (podríem afegir en l?animal que s?enganxen darrere el cotxe). Són paraules de recordatori constant que diuen que ?nosaltres? som ?aquí? vivint en la nostra ?pàtria?.Un anàlisi del discurs de qualsevol polític posa en evidència la quantitat de vegades que es fa referència al país, a la pàtria. N’hi ha tantes expressions com aquella d’"españolito de a pie".
El més fotut del tema és que els membres dels estats nació mai no reconeixen el seu nacionalisme, ja que el seu món particular no és percebut com un món, sinó que és el món. Com aquell personatge de Molière que parla en prosa sense saber-ho. I dóna pas a un dels gran equívocs de la vida dels nostres dies: els altres són nacionalistes, ells no.
Francament es de lloar iniciatives com aquesta de la universitat de València. Un llibre d’aquesta mena no se’ls ocorreria publicar-lo a Madrid. N’hi ha un altre llibre força interessant traduït últimament: Comunitats Imaginades de Benedict Anderson. Boníssim! un clàssic sobre el tema.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… per aquells qui defenem la idea de la nostra nació. Aquest nacionalisme banal que tenim avui en dia va recuperant-se, i nosaltres anem quedant-nos arrere… o no? Crec que la gent va avançant, però els polítics viuen a l’edat de pedra.
Per cert, benvingut i … curiós el nom del bloc!! jejeje. A veure si algú m’ensenya a cambiar el html dels blocs…quina calfada de cap.