A tall d'invocació

Manu, un jove simpàtic, arriba a París. Som als anys vuitanta. Li agraden els homes i té una gran disposició al gaudi. En poc temps farà unes amistats decisives i acabarà arrabassat per la sida. En esquema, aquesta és la història de la pel·lícula d’André Techiné Los testigos.

      El que atrau de Techiné és la forma de tractar l’eros, situat-lo en un context actual,  sense perdre la força indescriptible de poesia i de misteri que l’acompanya. I això és el que ocorre en pel·lícules anteriors com ara Juncos silvestres o Alice et Martin. Situar-lo en el món dels nostres dies vol dir acompanyar-lo amb una sexualitat (de vegades, exasperant), vorejar-lo de superficialitat (consumisme),  donar-li un caràcter efímer (perquè tot va amb molta rapidesa),  amb contradiccions, etc. En la vida actual, sembla que no hi ha res compacte i tot siga espasmòdic.

     Techiné sap, a més, crear una atmosfera sensual amb l’ajut d’un ambient multi racial (un toc àrab decisiu) i molt mediterrani,  i amb uns personatges predisposats a allò que en francés se’n diu:  la joie de vivre. L’eros ve acompanyat d’un revoltí d’incertesa i d’inquietud, però també de plenitud i de profunditat. És l’expansió de l’ànima. Per això la pèrdua esdevé insuportable i, tanmateix, cadascun dels personatges la portarà d’una manera, d’ací el plural del títol: els testimonis. En el cas de la protagonista, la forma de metabolitzar-la serà a través de l’escriptura. Tots els personatges, però, han pres consciència d’un fet cabdal: "el milacre d’estar vius".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!