La prosa de Rafel Nadal pren a Mar d’estiu. Una memòria mediterrània el posat d’un grumet sensitiu. Ens parla de diversos racons de la mar —que com cantava Joan Manuel Serrat va d’ Algesires a Istanbul—que li han proporcionant experiències viatgeres entranyables. Una n’és la fornida per l’illa Stromboli i el cèlebre volcà; una altra pel Xipre partit en dos (el grec i el turc) i la més colpidora ens du a l’illa d’Icària. En aquesta, la història gira al voltat dels nets d’una família que, de tornada cap a Atenes, al setembre, s’acomiadaven dels iaios fent la rateta amb trossos d’espill en passar amb el vaixell davant de llur casa. Una història que ens porta a un dels nuclis del llibre de Nadal: “la Mediterrània buidada”. Illes que a l’hivern es queden deshabitades perquè els joves emigren, els turistes se’n van i els familiars que hi han anat a passar l’estiu, també. “La soledat i la tristesa són endèmiques al llarg de l’ hivern de les costes mediterrànies”—afirma l’autor
L’escriptor gironí fa una part d’aproximació sensitiva als indrets: la tonalitat de les llums, la diversitat de fragàncies i aromes, el tastos de plats amb productes autòctons, especialment peix, cuinats amb delicadesa… permeten sentir profundament allò que ens descriu. Però l’autor hi afegeix alguna peripècia humana. Ni que siga la parella de turistes espanyoles, mare i filla, que comparteixen taula amb l’escriptor a l’hotel de Xipre durant una part del viatge. Aquesta presència humana que acompanya les estampes paisatgístiques esdevé clau en el capítol dedicat a Portlligat i a Dalí. Una estupenda síntesi de la figura del pintor surrealista a qui descriu com un home ple de pors. A banda de les línies dedicades al mercadeig sexual de Gala, i a la voluptuositat homoeròtica juntament amb la impotència del pintor. Més que por, però, el que potser trobem en l’autor de “El gran masturbador” és paranoia; i potser la confirmació vinga del fet que el pintor —recorde-m’ho— defensava el mètode “paranoiccrític”, enfront del de “l’escriptura automàtica” dels companys surrealistes. No és, tot plegat, significatiu i revelador?
De la Mediterrània, l’autor destaca la Grècia insular, la Itàlia també de les illes, en aquest cas de les Eòlies i de les relativament desconegudes Tremiti, a banda dels racons de la Costa Brava, que apareixen en diversos textos. Hi ha l’experiència infantil d’un tros de mar que recorria nedant i que serva en el record lligat també a personatges, moments vitals, menjars, espais rocosos… La reivindicació, altrament, del paisatge de les vinyes constitueix una de les evocacions més líriques del llibre, juntament amb la del suro i les sureres —un altre producte genuí. Els sabors dels nostres productes —com ara les tomates de la poma, de la pera o de cor de bou— s’inclouen també en aquest manifest de la Mediterrània, que és un esclat de gustos, de colors i d’olors.
I és, també, un exercici impregnat de recança. Recordar el passat infantil dels estius interminables, plens d’èxtasis, no du a cap altre port. Bé que conduïda amb una certa contenció, la sensació d’un passat vigorós, davant d’un present empobrit, és inevitable. De tots els moments de l’any, i de l’estiu especialment, el mes de setembre, amb el seu anunci de final de temporada, rep una atenció majúscula per part de l’escriptor. Una predilecció que intensifica la melangia que cobreix les millors estampes del llibre: “el final de l’estiu és sempre trist”—insisteix.
El llibre de Nadal deu molt al periodista, perquè té a veure amb una disposició a fer un relat molt directe, expressivament eficaç, sense gens de bijuteria retòrica. On res no sobra ni tampoc falta. I on un detall, un gest, pot il·luminar o contenir —com ocorre en alguns moments d’Els mandarins, un altre llibre seu— un retrat, una filosofia o un gest significatiu del moment històric.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!