A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Els viatges en tren —amb aqueixa passivitat indolent dels vagons lliscant suaument sobre les vies— em produeixen una sensació, entre narcòtica i sensual, procliu a la lectura. El darrer viatge a Barcelona m’ha permés conèixer una obra prodigiosa: Petita crònica de Stefan Zweig (Edicions de la ela geminada, 2015). El llibre aplega quatre relats de l’austríac, amb un pròleg d’Antoni Martí. La traducció és de Marc Jiménez. Els quatre relats, val a dir, que són tots ells fascinants alhora que dolorosos. En els quatre, l’autor ens acara personatges innocents, senzills, nobles i tenaços amb les desgràcies més dures. En el darrer relat, la crueltat, sobretot, s’acarnissa sobre el protagonista d’ “El llibreter Mendel”, d’una manera tal que ens deixa corglaçats. Mendel és un jueu d’origen polonés, instal·lat a Viena, que ven llibres de vell. La seua memòria, extraordinària, funciona com una computadora que enregistra totes les dades: autors, títols, editorials, preus… Era una autèntica enciclopèdia. La capacitat d’aquell home, fora del normal, era fruit d’una concentració absoluta perquè segons l’autor: “totes les coses excepcionals de la nostra existència només són factibles per mitjà de la concentració interior, per mitjà d’una monomania sublim, emparentada amb la follia per vincles sagrats”.
El fet cert és que Jakob Mendel, des de la taula d’un café (ni tan sols tenia un establiment), venia llibres de vell i concertava compres, segons les demanades dels clients, amb llibreters d’arreu d’Europa. La descripció de Jakob, d’una sobrietat notable, ens acosta un ésser “d’ulls petits, negres, desperts, vius, aguts i vibrants com la llengua d’una serp”. Aquest home llegia amb una concentració impertorbable mentre feia moviments del cos, talment es fa amb els llibres sagrats.
Però va arribar la guerra del 1914 i les seues cartes amb llibreters li varen semblar a un comissari missatges xifrats amb espies enemics. En interrogar Jakob —que ni tan sols sabia que hi havia guerra— va contestar de tal manera que desconcertà els agents i acabà en un camp de presoners. El suplici durà dos anys. En tornar, el café havia canviat de propietari, i ell era una piltrafa humana; si abans estava malgirbat, ara era un indigent esquàlid. Espantava la possible clientela i el propietari se’l volia traure de damunt…Així que el va despatxar de manera escandalosa, després d’observar com li furtava uns quants panets per sobreviure. L’escena, d’una inhumanitat amarga, es fa molt difícil de superar. Trastornat i cadavèric, Mendel acaba els seus dies d’una pulmonia greu, després d’aparèixer com un somnàmbul en la llibreria on durant 36 anys havia venut llibres.
Els detalls que Zweig ens dóna del personatge i de l’entorn, així com l’estratègia narrativa que empra, tot embolcallant el relat d’ingredients autobiogràfics, fan d’”El llibreter Mendel” un dels relats més inoblidables del gènere de Txékhov. I Petita crònica —els altres tres relats no desmereixen aquest— és, sense cap mena de dubte, el llibre més commovedor de l’autor d’El món d’ahir.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…Florian Gurtner també havia adquirit la massissa consciència de l’època del benefici…
Aquest relat ha aconseguit, com cap altre, remoure sentiments profunds que tenia mig endormiscats.El món d’ahir no és diferent del món d’avui.