A tall d'invocació

Després de Tempus fugit, una aproximació a la seua infantesa, l’escriptor i pintor Joaquim Pijoan continua la tasca autobiogràfica centrada ara en l’adolescència i la joventut amb El jardí de les delícies (Editorial Gregal). He comentat en aquest bloc tant Tempus fugit, com la novel·la L’amor a Venècia, publicada el 2008, dos anys després de Sayonara Barcelona, premi Sant Jordi del 2006. Una novel·la, aquesta darrera, de les més significatives dels primers anys del segle.

El jardí de les delícies s’endinsa en la vida de la dècada dels seixanta, aquell esclat de llum, de poesia i d’optimisme que van portar els kennedys-beatles-hippis-joansxxiii-la descolonització-la lluita de minories per la igualtat i també les minifaldes, les cançons Raimon i de Serrat… Encara que a l’Estat espanyol es vivia el règim de Franco i se celebrava —sense ironia— els vint-i-cinc anys de pau, a despit de la repressió que s’exercia diàriament.

    El jove Pijoan després de l’escola, es posà a treballar a Can Romanyà, el negoci familiar, encara que estudiava francés i anglés. Començava a acudir a actuacions musical, discoteques, tot just vivint les primeres escaramusses sensuals, els primers viatges… Si a Madrid, al Prado, descobriria el fascinant “El jardí de les delícies”, posteriorment en la seua estada a Brussel·les, hi trobarà les obres de pintors com Magritte, Matisse, Chagall, Delvaux…

L’estada a Brussel·les —a la qual li dedica moltes pàgines l’autor— es presenta com un autèntic equador vital. Pijoan hi va descobrir una societat europea que com deia el poeta, era culta, noble, rica, lliure —sobretot, lliure—… i també a través de lectures coneixeria altres realitats (amb Hugh Thomas la Guerra Civil). Les ciutats flamenques li mostraren, a banda de la seua bellesa, les obres d’un Rubens o de Jan van Eyck i altres pintors flamencs dels segles XVI i XVII. L’opció de quedar-se a treballar a la capital d’Europa i no fer el servei militar va ser una possibilitat sobre la qual l’autor li ha pegat, posteriorment, moltes voltes. Va ser una oportunitat desaprofitada? Són les  qüestions amb les quals s’encara l’autor en una autobiografia que té un propòsit d’autoanàlisi i de confessió sincera. Com diu en un moment determinat, aquesta mena de papers autobiogràfics, convé escriure’ls bo i pensant no tant en un lector sinó “fer-ho com si es posessis davant de Déu, el qui ho sap i ho veu tot”. Una autoexigència —no sé si duta a terme de manera absoluta— però que hi deixa, en tot cas, moments reveladors i epifànics, així com comentaris i reflexions molt bons.

En la prosa del nostre escriptor trobem una exposició àgil dels fets i pensaments i unes opinions argumentades amb solvència. En l’escriptura de Joaquim Pijoan, hi ha frescor, senzillesa, humor. Les dèries de cadascú sempre seran dèries, les de Pijoan incideixen en el regne dels “progres”  aquells —l’autor escrivia el llibre el 2006— que lligen  El País i viatgen a Burkina Fasso o Cambodja i dominen els sectors econòmics, polítics, socials i culturals de la societat catalana. L’escriptor, en canvi, se sent més pròxim a la Catalunya menestral, entenimentada, laboriosa, realista tot i que pren L’auca del senyor Esteve i els personatges arquetípics de Rusiñol com a referents irònics. No deixa de parlar sarcàsticament de La Puntual i de senyor Esteve de torn.

Tot açò fa d’El jardí de les delícies, una delícia. L’obra és plena d’expressions domèstiques (“si no, bona nit i tapa’t”, “ni figa ni raïm) i de sabors inèdits (“enfetjar”, “malaltejava”) propis  —com diria Roland Barthes— d’una escriptura  amb plaer. Potser són menys abundants que en altres obres on les ocurrències, les innovacions tenen una irradiació més efusiva. Però l’escriptor, pintor i traductor té sempre una escriptura càlida, directa, una dicció fluïda i fa poques concessions a l’utillatge de la cultureta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!