A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

8 de maig de 2008
General
0 comentaris

El diari d’Emili Gómez Nadal

La càtedra “Joan Fuster”, de la Universitat de València, tot just acaba de publicar el diari d’Emili Gómez Nadal. E.G.N. va ser un valencianista, professor d’història en la universitat de València durant la dècada dels trenta. El 1939 es va haver d’exiliar a França. Havia nascut el 1907 i va morir el 1994. Des del 1939, que va començar el seu exili, si exceptuem una curta visita amb motiu de la boda del fill, no va tornar més a les terres valencianes. Des que es jubilà, el 1968, va viure a Valènce d’Agen, el poble que teniu a la foto. (Curiosament d’on és el director de cinema André Techiné). Un poblet de l’Occitània interior, tranquil, travessat pel riu Garona.
Les entrades del diari van des del 1977 al 1988: un total d’onze anys de la seua vida. L’autor, a través d’anotacions breus –el·líptiques–, escriu sobre allò que ocorre durant la jornada; hi pot consignar, o comentar, algun fet polític –mundial, francés o de l’estat espanyol-, alguna pel·lícula –perquè era un gran cinèfil–, l’estat atmosfèric o algun avatar domèstic… A diferència de molts diaris, hi ha un reflex mínim de la quotidianitat. La vida –tranquil·la– de jubilat coexisteix amb la del valencianista –amb una connexió a través de la lectura de publicacions com Las Provincias, Serra d’Or, El temps— i amb la de l’exiliat i militant polític. Un militant (o ex-militant) comunista que coneix destacats dirigents, com ara Manuel Azcárate o Jorge Semprún. (n’hi ha més)

Gómez Nadal és l’autor d’un llibre ben interessant: El país valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia, que edità l’editorial estel el 1972 i, posteriorment, es reedità en l’Institut Alfons el Magnànim. Es tracta d’una aproximació molt interessant al fet nacional valencià. Cal destacar de l’autor el seu coneixement de la història, just al costat de la seua claredat expositiva. La rotunditat d’alguns postulats, hi apareix exposada amb simplificació, però sense caure ni en el reduccionisme, ni en la demagògia. Caldria dedicar-li atenció al llibre, però ho deixarem per a més endavant.
Pel que fa al volum, Diaris i records, editat per A. Gómez Andrés (el seu fill) i F.Pérez Moragón, ens mostra un escriptor lacònic i expressiu, un valencianista apassionat per bé que se’n queixa contínuament de la càrrega d’incertesa i dolor que això suposa; és també un militant crític de l’esquerra, que la judica amb severitat. Darrere les pàgines del diari hi ha una personalitat potent, un ideòleg robust, bé que ponderat, un home que viu la quotidianitat sotmés a les sensacions humanes pròpies de la vellesa. Cada 6 de febrer celebra –o recorda– el pas, a peu, de la frontera cap França. En algun moment, quan es planteja la possibilitat de tornar, diu que a França és on se sent menys “estranger” que en qualsevol altre lloc.

“Descobrir la pròpia identitat i mantindre-s’hi fidel; desitjar per a l’ètnia a què hom pertany, per la comunitat humana que n’és la manifestació, la mateixa voluntat d’autenticitat” (30-X-77)

“Un dia de mercat més. Pluja en la nit, un fort arruixó cap al mig de la vesprada. I encara un dia neutralitzat, guanyat per a l’immobilisme” (4-VI-78)

“He escrit al fill…i he tractat, a més, d’explicar que l’exili és definitiu”.(7-VI-78) “La decisió està presa. Un home del passat i res d’altre. Caldrà explicar-ho amb tacte, però només escau el silenci i l’absència. Un dels supervivents del nacionalisme dels anys trenta, cert, però cal apreciar sense mitificacions la valor justa: almenys restem lúcids, i sapigam refusar triomfalismes i glorificacions. Ja està bé d’haver deixat traça…” (11-VI-78)

“La qüestió que es plantejava Herbert Marcuse, mort fa just una setmana, és la que u mateix féu seua fa anys: val la pena d’obrar pel triomf del socialisme si ha de prendre la forma del soviètic?” (5-VIII-79)

“Tribuna de tot allò que de sempre he rebutjat, la lectura de LP [Las Provincias] esdevé cada dia més desesperant. Com fer, per ignorar tanta mediocritat provinciana, tant de servilisme espanyolista?” (13-VI-80)

“Una nova fita: quaranta-nou anys d’exili” (6-II-88)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!