A tall d'invocació

L’editorial Raig verd ha posat a la nostra disposició els llibres de l’escriptor kenyà Ngûgî wa Thiong’o nascut el 1938. S’han traduït una part de la seua obra autobiogràfica i dos assajos força significatius: Descolonitzar la ment (2017) i Desplaçar el centre (1917).  El primer és un conjunt de quatre textos on l’autor fa recompte de la seua experiència d’escriptor que va ser, de bell antuvi, afroeuropeu (escrivia en anglés) i, en una segona etapa, africà, en kikuiu la seua llengua. Aquest canvi es produeix en el camp de la ficció l’any 1977, quan va estar tancat en una presó d’altra seguretat durant un any. Ho havia estat per defensar el kikuiu en les obres de teatre. En la presó no tenia la possibilitat de disposar de paper i bolígraf. Només si volia escriure una apel·lació o una confessió a les autoritats li donaven ploma i tres miserables fulls. Així que es va veure obligat a escriure en paper de vàter (era aspre i raspava la pell, però era bo per a l’escriptura). D’ací va eixir la primera novel·la en la seua llengua, després de fer-ne quatre en anglés. Més avant canviaria també l’idioma de l’assaig i l’escriuria en kikuiu.

El tercer capítol “La llengua de la ficció africana”, dóna compte de les dificultats que va haver d’encarar amb el canvi de llengua. Perquè aquesta passa entranya un canvi de cultura (açò és referents històrics, geogràfics, elements expressius…) i no sols és qüestió de lèxic, sintaxi, registres… L’escriptor s’ha d’enfrontar amb la realitat de la comunitat de lectors a la qual s’adreça i connectar amb el seu imaginari. Els esforços de l’autor per escriure la seua novel·la, Caitaani Mûtharabainî, varen passar des de les dificultats per triar l’estructura i la tècnica narrativa —va optar per fer una novel·la de viatge i amb una línia senzilla i clara— fins als personatges protagonistes. Thing’o va emparar recursos de la narrativa oral (l’oratura) i elements de relació amb la vida material kenyana. Certament cal imaginació, diu l’escriptor, per “percebre allò universal (…) en el detall més minuciós com a experiència viscuda”.

Un vertader handicap de l’escriptor va ser la versemblança tot abordant la realitat africana. Un realisme màgic del continent —potser més que màgic, diabòlic— sempre es veuria superat pels fets ocorreguts. La realitat supera amb escreix la ficció imaginable. Qui no recorda excentricitats sanguinolentes de figures africanes? El panteó podria estar presidit per qui? Mobutu? Idi Amín Dadá? Obiang? I tants altres persones i fets.

Bé, les solucions que recorre l’escriptor donen compte d’una robusta imaginació i una visió crítica molt saludables. Cal un autèntic esforç per descolonitzar la ment, perquè els europeus varen anar amb l’espasa i la bala, però seguida del “guix i de la pissarra”. La cultura només era possible en idiomes com l’anglés, el francés i el portugués. I el que hi havia de model literari era Shakespeare o Tolstoi, Balzac o Mann. L’esforç per crear des de la cultura pròpia, des de la centralitat cultural africana, és una aventura vertaderament heroica, que de la mà de Thiong’o esdevé un cant a la lluita, a la imaginació, a la solidaritat i a una nova consciència planetària, allunyada de l’eurocentrisme i de l’imperialisme. Aquest darrer va tenir una fatídica data: 1884, any de la conferència de Berlín. Però encara no ha deixat de ser vigent perquè al colonialisme europeu ha seguit el neocolonialisme de la burgesia autòctona, aliada amb les multinacionals. El resultat és el que és. La proposta del kenyà, amb una tenacitat i un vigor ideològics innegables, malda per descobrir, i aprofundir, la veu africana i afegir-la a la polifonia del món. S’han desencadenats els vents alliberadors que escombraran l’imperialisme. La seua obra n’és un bon exemple.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!