A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

8 de desembre de 2021
1 comentari

“Coses que no t’havia d’explicar“ d’Iban Zaldua

 

Vaig llegir per primera vegada Iban Zaldua —un escriptor basc nascut el 1966— en un assaig ben recomanable: Ese idioma raro y poderoso (2012). Hi aborda múltiples qüestions sobre la literatura del seu país presentades, però, de manera tan dialèctica i perspicaç que esdevenen interessants per a qualsevol lector, especialment per als dels països de literatures petites. Del volum, en vaig fer un comentari al meu bloc: A tall d’invocació (https://blocs.mesvilaweb.cat/enbapa59/ese-idioma-raro-y-poderoso-diban-zaldua/). El 2015 es va traduir al català el recull de contes Enlloc, mai. Un conjunt de relats que també vaig comentar  (https://blocs.mesvilaweb.cat/enbapa59/enlloc-mai-diban-zaldua-el-pais-del-conte-les-nacions-de-novella/). Hi destacava aspectes que em semblaven rellevants:[el recull] ens mostra un escriptor molt destre en els diàlegs i en les tècniques del relat curt, marcades per la intensitat, la brevetat i la sorpresa. Sovint il·lustra la doble història (la latent i l’evident) que Ricardo Piglia defensava en el relat curt per tal de crear tensió narrativa. El món de Zaldua és també, seguint qüestions teòriques, en alguns casos una mescla de realisme brut i de realisme meravellós. Hi podem trobar dos familiars de presoners bascos que es barallen durant el viatge a la presó per la música que posen al radiocasset i, després, descobrir que estan morts; o l’encontre en la presó entre dos amics on el qui visita vol expressar la seua dissidència política, però acaben parlant de futbol. O una vídua, militant d’una societat de víctimes de la violència, que mostra la seua culpabilitat perquè en els dies anteriors a l’atemptat del seu marit, volia separar-se’n.

I concloïa:

Tot i que l’escriptor reflecteix la realitat social marcada pel conflicte basc, el seu punt de mira és la vida domèstica en els seus trets ordinaris, tant en els plecs més tediosos, com en aquells més màgics. I no sempre, però sovint, hi llença un somrís.

El  nou recull de contes traduïts al català: Coses que no t’havia d’explicar, a Godall edicions, comprén quasi una trentena de peces, bona part de les quals haurien de catalogar-se com a microrelats.  Són  textos divertits, durs, directes, amb una frescor que fa pensar que han nascut del natural. El marc dels relats és la quotidianitat més anodina i la manera de presentar-los, generalment, és a través del que diuen els protagonistes. Ben sovint el relat transcorre entre un entorn ordinari i algun fragment de conversa que pot semblar anecdòtic. Els detalls —tan sagrats, com subratllava Rodoreda— s’encarreguen de dotar-lo de versemblança i omplir-lo de significat. També hi trobem el perfil psicològic mig dibuixat, la biografia insinuada, l’acció sotmesa a l’anàlisi i tot encarrilat cap a un final ben obert. El lector ja se’n farà càrrec, si vol, de completar-lo.

Zaldua hi aborda aspectes de la societat basca: homenatges a gent lluitadora,  l’opció personal a un i a l’altre costat del món abertzale, fins i tot en membres d’una mateixa família,  i també, en un marc més general, escenifica de diverses maneres el conflicte generacional entre pares i fills. Les relacions de parella, incloent-hi les de dones amb dones i homes amb homes, constitueixen un focus d’atenció destacat. Ho fa sempre amb una subtilesa de joier que deixa més coses per dir que les que pròpiament diu i, com aquell que no vol, dibuixa un croquis amb traços vigorosos. Relats com ara “El secret” o “Buscant un poema per a un funeral” esdevenen peces d’una rellotgeria tan simple com significativa. Els seus missatges ens arriben mitjançant l’enfocament calidoscòpic d’escenes. On allò principal mai no és el centre d’interés, més aïna el trobem en qüestions perifèriques. La música de grups de rock and roll trau en les vides dels personatges. Zaldua és un enamorat de la música.

Els relats del basc són tota una filosofia de la vida i d’allò substancial de la vida, que no se situa precisament allà on aparentment es manifesta. Amb una delicadesa de miniaturista, l’escriptor pinta petits llenços frescs, imaginatius, espurnejants. Llegir-los és una delícia.

Respon a Matilde Martínez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!