A tall d'invocació

El darrer dietari que publica Rafa Gomar (Gandia, 1955) Sempre hi ha qui mira ens ofereix un tast substanciós de les seues vivències al llarg d’un any, que en algun moment sabem que és el 2013. Si no vaig errat és el quart volum que publica l’autor després d’una entrada ben original amb Donato, 2, 27, el 1988. El títol fa referència al nom del carrer i el número de la casa on vivia. Aquest primer dietari es desplega amb frases curtes, afirmacions llampants, aforismes o fraseologia apamada per observacions agafades al vol —allò que grafia molt bé l’expressió colp d’ull.

Què ens ofereix el llibre de Gomar? Doncs un conjunt d’anotacions sobre la seua vida quotidiana, sobre les seues emocions, les seues lectures, sobre quadres i obres plàstiques d’artistes que admira, sobre viatges… Són les palpitacions d’una inquietud que malda per assolir la plena consciència d’allò que viu. Ara ens parla d’una experiència escolar, ara d’una lectura; més avant, una escena del carrer el porta a un record de l’època adolescent, després vindrà una reflexió cívica, el comentari d’una pel·lícula, una observació sobre els progenitors o sobre algun avantpassat…

El dietari de Gomar subratlla l’interés per mirar, observar, contemplar… I què mira? Allò que té a l’abast. Pot ser la gent que passa pel carrer, pot ser els passatgers d’un autobús, els venedors d’un mercat, els banyistes d’una platja…  En una anotació ho denomina “festival per als sentits” i diu: “Venir a la platja és igual que caminar per la ciutat, pujar al bus o al metro: un festival per als sentits i una manera de socialitzar-me amb la mirada”. Davant d’una majoria que hui en dia “cliqueja” sobre un fons de pantalles, l’autor es llança desvagat a mirar, a observar allò i aquells que el voregen. Aquesta disposició atenta a escodrinyar alimenta especulacions fantàstiques sobre la gent que observa, tot preguntant-se sobre llurs vides.

Sempre hi ha qui mira dona compte d’un món interior ric, amb continues interrogacions fruit de les mirades i també de les lectures, de les obres d’art siguen pintura, cinema, etc. Un dels seus centres d’interés és la pintura. Per això, és ben significativa la quantitat d’anotacions que aborden qüestions al voltant de pintors com Dürer, Morrissot, Pissaro o els més nostres Genovés, Renau i Plensa. Sobre el fotògraf xec Josep Sudek i la pintor portuguesa Paula Rego ens ofereix abservacions incitadores. Sovint els comentaris giren al voltant de les vides, dels gestos humans que els caracteritzen, com ara els comentaris que fa sobre l’entranyable Camile Pissarro. Així mateix, Gomar ens aproxima a figures del seu entorn, per exemple l’amic Josep Basset, qui serà l’autor de la il·lustració de la portada del llibre. I que, a banda de la creació plàstica, toca la xerimita.  Pel que fa a Josep, com altres amics i coneguts, l’escriptor es revelarà com un retratista agut, capaç de donar compte de personalitats gens ordinàries.

El món dels llibres hi juga un paper important, sense ocupar la centralitat que té en altres dietaristes actuals. Gomar parla ben significativament de narradors que com ell mateix fan del relat el rovell de llur creació. Cal recordar que és autor de cinc llibres de contes. Són ben sucosos els comentaris sobre la canadenca Alice Munro, l’argentí Ricardo Piglia o el nord-americà Ernest Hemingway. Les consideracions que hi fa serveixen per il·lustrar la seua poètica del gènere i també per aproximar-nos a l’univers dels autors respectius, amb les pertinents valoracions.

El gruix del decurs vital, talment el presenta a través de Sempre hi ha qui mira, el tenim en l’activitat que ell mateix defineix com flanejar, terme importat del francès flâneur. Recordem que el seu ús ens condueix a Baudelaire, al París de la segona meitat del segle XIX, quan la ciutat s’eixampla, incrementa la seua població, s’obrin bulevards i passejar-hi és tot un plaer. Un plaer que relleva el dels poetes anteriors que sempre ho feien en plena natura.  Gomar, tot i que és sensible a la terra (ens presentarà algunes anotacions sobre l’horta, a Pego, o sobre la platja) és un escriptor de ciutat que gaudeix de recórrer-la de dalt a baix. Una ciutat, que ben mirada —en alguns casos sembla que l’espie— esdevé un espectacle fascinant. La pot observar des de la finestra de casa, des de l’autobús, des del simple lloc de vianant —recordem que vianant és el nom del seu segon dietari— que travessa carrers, mercats, espais públics. “Caminar amb el sentits esbatanats entre tanta diversitat de paradetes, malgrat l’olor constant de pollastre rostit que ens empastifa l’ambient, és un goig” afirma en una anotació sobre el passeig per un mercat.  L’escriptor de Gandia valora cada tret de l’entorn, cada racó urbà que escruta amb atenció, cada element que afegeix notes de caràcter i transforma allò rutinari, percebut com inert, en un agent viu amb el qual interactua.

Aquest interès és la marca de singularitat del nostre dietarista i el porta a través d’una lògica intel·lectual a la fascinació per la figura de Walter Benjamin. Llegir al berlinés és tot un acte entusiasta a què es lliura apassionadament. Fruit d’aquest entusiasme ha estat la publicació recent de l’assaig-ficció —o ficció-assaig—sobre ell: Walter Benjamin: passatges acabats (2024). De l’autor alemany el captivarà tant la vida com l’obra.

El diari de Rafa Gomar porta altres ingredients: confessions d’un tarannà introvertit, mitologies o realitats familiars incòmodes, certa timidesa, a les quals oposa el refugi de l’escriptura. En aquest cas, de l’escriptura de diari: “un autèntic i poderós esperó vital”, com afirma en un moment. L’amistat i els afectes són els altres grans puntals de la vida. Comentant l’efecte del primer —l’amistat— diu que és allò que li permet “creure més en la vida”, tot i les evidències d’estar en un món ”hostil, excèntric i estrafolari”. Nosaltres, lectors també percebem així l’acció benefactora d’afectes, amistat i d’escriptura i, ho celebrem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!