A tall d'invocació

A Constel·lacions postmodernes he aplegat onze assaigs sobre temes diversos relacionats amb el món literari, cinematogràfic, musical, televisiu de les darreres dècades i dels nostres dies. Es tracta d’assajos independents i que poden llegir-se, per tant, de manera autònoma, però tenen un fons que remet al perfil d’uns arquetipus presents a la nostra societat en les darreres dècades. Ho aborde en el primer dels textos titulat: “Narcisos i Dionisos”. Del fenomen en donaren compte sociòlegs com Richard Sennett i Gilles Lipovetsky i explica el pas a una segona etapa d’individualisme contemporani que ha marcat la manera de viure en la nostra societat fins a l’esclat de la crisi, si més no.

Al voltant d’aquesta realitat, analitze les pel·lícules d’Isabel Coixet, la música d’alguns cantautors i grups musicals (Antonia Font, Pau Alabajos…), les novel·les de Francesc Bodí, Josep Lozano o de Michel Houellebecq. L’obertura  emocional i sensitiva de les últimes dècades la trobe exemplificada en obres literàries i també en programes de  tv, com ara “Gran Hermano”. Sense la instal·lació d’un arquetipus que destil·le narcisisme i exhibicionisme, hagués estat possible?  Per últim, aborde la presència del lector en les obres d’algun poetes contemporanis com Palau i Fabre i Joan Margarit. L’autoreferencialitat en la poesia la podem comparar a la imatge de Narcís que s’emmiralla en la seua pròpia figura.

L’últim dels textos gira al voltant de la creació i del pensament de John Berger, un dels escriptors més fecunds dels nostres dies. En molts moments, el britànic fa esment de Walter Benjamin i en comenta –i n’amplia– conceptes com el conegut de l’”aura” de l’obra d’art. Per això l’hem titulat: “Sota l’aura de W. Benjamin”. Però molts dels racons del britànic, en assaig o en narrativa, són insuperables i mostren una perspicàcia analítica molt encertada.

Constel·lacions postmodernes  segueix el solc de llibres com La totalitat impossible (2006) i La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010). M’agradaria que contribuís a pensar el moment present. I en fer-ho, a entendre’l millor. I m’agradaria també que es veguera que en treballar la cultura, ho faig com un llaurador cava el seu bancal: amb precisió, amb delicadesa, amb tenacitat… Vosaltres direu, però… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!