Després d’un cap de setmana d’alegries polítiques (un munt d’amics s’han fet alcaldes o regidors, Felicitats a tots!) m’he refugiat en la meua caseta de Gines. Tinc l’horta a mig fer i la jardineria en un estat de creativitat acceptable. Mireu, a tall d’exemple, aquest gos de pedra que he posat a l’entrada.
He acabat un article sobre Sergi Pàmies (que no acabava mai) i un altre sobre Carles Salvador. Aquest darrer m’ha servit per rellegir els seus textos de prosa i de poesia . He rememorat els temps d’estudiant quan vaig fer un treball sobre l’avantguardisme en l’obra del poeta. La major part dels poemes no els havia tornat a llegir des de llavors. Alguns són molt bons. Mireu aquest haiku:
“Mediterranisme”
Bé sabran dir les gavines
quines dents té ara la mar
que semblen veles llatines
I en aquest altre poema descriu un canyar de manera exòtica, com si s’haguera fumat alguna cosa, vaja:
Llances vibrants—
canyes verdes.
Cavallets. Mosquits.
Trompetes.
Camps de llances.
I avions bèl·lics,
i de pau.
La sang corre per la sèquia
fa crèixer les llances.
Les canyes
—com exèrcit filipí—
amenacen el cel blau.
Canyar.
Remors d’aigua,
d’aire.
El meu cant
—esbatanat—
i el cant melós del gripau.
Rotunda i encertada és l’evocació que fa a “Díptic vilatà” de les cúpules de les esglésies valencianes amb ceràmica blava que el poeta compara amb les d’un casc prusià:
Té l’església del meu poble
un germànic casc guerrer
……………………………………
Alguns textos de l’autor sobre la vida en el camp són ben elogiables. En un acaba destacant “els braços crus de senyoreta ciutadana rostida pel sol de les carenes que crien espígol”. Ací en Gines no sols hi ha carenes, sinó bancals sencers que crien espígol (després de plantar-lo jo).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!