A mi m’agradaria que l’amor a la terra fos un patrimoni estés entre els valencians (també entre els catalans i els mallorquins). Un amor que els portàs a respectar les seus formes tradicionals de cultiu, d’organització, d’estètica. I, per descomptat, que els portàs al respecte més absolut del paisatge.
En anar pel món un s’adona de la importància de la terra, en molts sentits: arquitectònics, econòmics, estètics, agrícoles…. I la diversitat de formes amb què la gent s’hi relaciona. Aquesta experiència és la que porta a estimar la forma pròpia amb què ens hi hem relacionat els valencians.
Un dels primers llibres que vaig llegir en valencià va ser l’estudi d’antropologia social de J. F. Mira: Els valencians i la terra. També el llibre de Josep Pla: Els pagesos. Però el que recorde amb més fruïció és el pròleg que Joan Fuster va escriure a la novel·la Fontamara, d’Igancio Silone. Una passada! N’hi ha molt bona literatura sobre el tema.
Però no és l’erudició allò que compta, sinó el sentiment d’estima. L’estima és la que pot portar-nos a una actitud de respecte, de consideració antidestructiva. Una terra tractada amb respecte i amb puresa, és el que podem deixar a les generacions futures. I al món. Per això és una inicitaiva tan interessant la d’El Camí.
I aprofitant que l’Ebre passa per Saragossa, la forma amb què nosaltres hem anomenat la pàtria no ha estat altra que "la terra": "defensors de la terra" diuen "Els segadors". No parlem de "la nostra pàtria", sinó de "la nostra terra".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!