A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

16 d'octubre de 2007
Sense categoria
3 comentaris

La força de la pintura de Torres-Garcia

Prepare l’esborrany d’una xarrada sobre el paisatge de la ciutat a principis de segle. El títol concret és: "El paisatge urbà pintat i escrit. Entre el futurisme i el cubisme". I em propose, sobretot, explorar la pintura de Torres-Garcia i la poesia -dels primers poemaris- de Salvat-Papasseit. Em sembla un període fecund, amb suggestions interminables i, sobretot, amb un punt de modernitat i d’inventiva molt grans. Poques vegades la imaginació ha fabricat tants prodigis com en el període d’avantguardes. Amb perdó de Valentí Puig (L’os de Cuvier), pense que l’avantguardisme ha donat a la cultura catalana una projecció internacional com mai ningú no s’haguera pogut imaginar. Cal pensar en Picasso, en Miró, en Dalí, en Tàpies. I en Torres-Garcia i el seu vibracionisme. (n’hi ha més)

 La història de Torres-Garcia amb la Generalitat és un dels episodis més lamentables de la història contemporània, sens dubte, i va ser la causa de la seua partida cap a Nova York i després a l’Uruguai, on havia nascut. Encara que era de pares catalans. Torres va tenir un paper decisiu en la gestació del Noucentisme i, després, en totes les accions avantguardistes en les quals el poeta proletari fou l’artífex. De fet, Torres va il·lustrar amb dibuixos Els poemes en ondes hertzianes de Salvat-Papasseit, i seguint la pintura d’un i la poesia de l’altre, durant aquest període, s’hi observa una compenetració completa. El gran tema és la ciutat moderna, amb tramvies, cables i cartells de neó, amb un port que s’emporta emigrants cap Amèrica. En el quadre de Torres-Garcia, que teniu a la foto, el port és un espai d’alegria, com també apareixerà en alguns poemes de Salvat, però no en el poema "Drama en el port". En aquest és el contrari, una premonició de  tragèdia el presideix completament ("les ones canten el desig d’engolir"). El Titànic s’havia enfonsat el 1912.  N’era un ressò? Es tracta d’un dels poemes més senzills de Salvat, jugant amb la disposició topogràfica de les paraules que dibuixen el perfil del vaixell.  

     En les obres del poeta i del pintor, la poesia esdevé plàstica i la pintura lírica. Tant en l’un com en l’altre, la discòrdia i l’harmonia, l’acció i la contemplació, la serenitat i la passió semblen coexistir sense cap mena de problema. El seu avantguardisme és sense histrionismes. Explosió i rebel·lió amb un mínim d’extravagàncies i, això sí, amb unes quantes vehemències.    

  El port (1919) Joaquim Torres-Garcia

  1. en aquesta visió de Torres-Garcia. Sempre m’ha semblat un pintor al qual s’ha de tornar. La relació amb Salvat era sens dubte un tema a considerar. Enhorabona.

  2. Como uruguaya, agradezco la nota sobre este compratiota que junto con otro uruguayo, Rafael Barradas, marcaron una tendencia en la pintura de comienzos del siglo XX que luego fue continuada por otros que sé hicieron más famosos y masivos, a diferencia de estos dos genios que venían de un pequeño país lainoamericano.

    Annabel Villar

    Liceo Poético de Benidorm

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!