A tall d'invocació

"Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han demanat si em sentia "més aviat francès" o "més aviat libanès". I sempre responc el mateix: "Les dues coses alhora!" No és pas per un desig d’equilibri o d’equitat, sinó perquè si respongués una altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no pas un altre és perquè em trobo al llindar de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si m’amputés d’una part de mi mateix?".Són les paraules amb què Amin Maalouf enceta el seu llibre: Les identitats que maten.

  El tema és pertinent davant de la celebració d’un dia de l’hispanitat en què segons alguns polítics perillosos s’ha de demostrar l’orgull de ser espanyols. La cosa podria entrar dins d’una efemèride normal si no coneguérem el percal. Ço és un tipus de gent que farà d’uns signes identitaris una maça per matxucar la resta d’identitats ibèriques. Dóna la casualitat que la resta d’identitats ibèriques són petites, han viscut discriminades, reprimides. Però res no importa quan es tracta de traure partir del furor patrioter, algun enemic han d’inventar-se per a poder activar l’impuls de cohesió 

          La hispanitat tal com l’entenen alguns és perillosa perquè redueix l’essència identitària a una sola pertinença. I tots aquells que només són una cosa acaben amb una "actitud sectària, intolerant, autoritària i de vegades suïcida, transformant-los sovint en homicides". És, novament, Amin Maalouf qui parla.La identitat d’aquells que volen celebrar l’orgull de ser espanyol és monolítica, epidèrmica i tòpica. 

   Més que suavitzar el nacionalisme, el món mediàtic i la globalització que vivim l’han exacerbat. I ha estat així perquè s’ha posat en relleu l’alteritat d’una manera molt evident. L’alteritat apareix només engeguem l’ordinador o en eixir al carrer. Això, entre d’altres coses, ha afavorit un moviment de replegament. Hui sembla que es necessita més que mai proclamar la identitat pròpia, exaltar la tribu, enfront de la dels altres. I això pot fer-se de forma més civilitzada o menys. La de la hispanitat podria ser una festa bonica si reconegués la diversitat peninsular, però és difícil perquè se’n fa una identificació d’Espanya amb Castella. La resta no només s’ignora sinó que es combat.

En veure la mena de gent que tenen les direccions d’alguns partits polítics un sent por.  I també en observar la buidor general. Aquesta buidor que ens fa a tots ser cada vegada més compradors que ciutadans; que fa que la població visca anestesiada davant de les pantalles mirant programes idiotes; l’educació en un estat fràgil, la ciutadania en clars símptomes de degradació…tot això és un territori adobat perquè els senyors que volen cridar, i fer proclames identitaries, i dir que som els millors, i totes aquestes coses ho tinguin molt fàcil.La superficialitat és allò que guanya. A la fi, la necessitat d’afirmar-se és el producte d’una desconfiança profunda. 

    L’Espanya incapaç d’assumir la seua diversitat esdevé una maquinària opressiva. Perquè, al capdavall, es tracta d’una de les identitats escloents i narcisistes. A més a més, en un absolut estat de paranoia es presenta com la víctima. Un truc, però, que no és gens nou.  I gens innocent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!