A tall d'invocació

Costa emprar paraules com ara "lúcid","enginyós", sense que sonen pomposes o falses, però, a la llarga, no són fàcilment substituïbles. El discurs de Monzó en la inauguració de la fira de Frankfurt ens sembla això: "lúcid", "divertit" i "enginyós". Com es poden dir les coses, com es pot traduir la realitat en paraules que en fan un motlle tan adequat?

    Aquests atributs contrasten amb la buidor i la mediocritat de tants verdets de la intelligentia mediàtica, amb seduccions tòpiques i gestos d’escenari. Un bon intel·lectual no és només algú amb claus i llenguatge propis, sinó amb un punt de transgressió capaç d’evidenciar aspectes importants de la realitat. Sense rebel·lió, sense qüestionament, no hi ha exploració possible, ni espurnes de saviesa.

   Monzó ha sabut vèncer el parany: contestar les acusacions de marginació dels catalans que escriuen castellà, etc. I han dit les coses que calia dir: que la Catalana és una literatura potent i que és "una de els pedres fundacionals d’Europa". Ha denunciat els efecte de la desatenció política a les cultures sense estat, tant a nivell polític a escala ibèrica com internacional (ha denunciat que només n’hi haja un premi Nobel d’una cultura sense estat).

       També ha parlat d’altres valors culturals com és ara el fet de ser la llengua del primer tractat de dret marítim "el Consolat del mar" i, com aquell que no vol, ha reproduït les paraules de Pau Casals a l’ONU: "Sóc català. Catalunya és hui una província d’Espanya (…) però ha estat la nació més gran del món. Catalunya va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra". Ha parlat d’escriptors, però també d’artistes com Carles Santos o Dalí. 

I allò interessant: és la forma de dir les coses, aparentment de manera banal, com qui es proposa contar un acudit o un relat intranscendent. A través de la paròdia, de l’autoparòdia, ha dit el que havia de dir com a ciutadà, com a intel·lectual i com a creador. I amb un to aparentment intranscendent, ha situat la cultura catalana, ha dimensionat la seua importància i vitalitat, ha fet la queixa de rigor per la interferència política.I, al capdavall, ha fet un encanteri dient que no faria el que ha fet: un discurs, i que no parlaria del que ha parlat. Però açò és art. L’encanteri dels mots és, d’una manera o d’una altra, l’essència de la (bona) literatura.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!