A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Homenatge a Miquel Grau
El Bloc Nacionalista Valencià, ha demanat que siga concedida, a títol pòstum, la medalla de la Generalitat a Miquel Grau. També ha demanat de l’Ajuntament d’Alacant una medalla i que li dedique un carrer.
En Homenatge a Miquel Grau i en adhesió a la campanya del Bloc, reproduesc el post que vaig escriure en aquest blog ara fa dos any.
Ara fa trenta anys, estudiava COU en l’institut Jorge Juan. La ciutat semblava traure’s les lleganyes. “La transició” li posaren de nom a l’època. Pertot arreu hi havia cartells clandestins, enganxines de partits de tota mena, eslògans invitant a la rebel·lió. Sigil·losament la ciutat tenia un aire de promesa. Però la dictadura no es volia acabar i la democràcia va costar molt d’aconseguir. I encara va ser frustrant, en molts sentits. “No és això companys, no és això” -va dir després Lluís Llach.
Doncs bé, deixeu-me que rememore: ara fa trenta anys, Espanya era una amanida de tòpics presidida per un figura decrèpita i funesta. La semàntica de la ràdio i de la tele era d’eucaristia. I la sintaxi marcial i neolítica. Però nosaltres, a les aules de l’institut Jorge Juan, que tenia a l’entrada una reproducció del Guernika de Picasso, vàrem començar a fer-nos majors. Amb els amics Guti, Paton, Manolo i Trostki, anàvem al cinema, descobríem carrers amb decorat de tardor, la picor genital, la poesia de la lluita, el perfum de la mar al Postiguet. Ens faltaven ulls, ens faltaven hores de vol, però començàvem a veure l’angle insòlit de la llum i assajàvem una minúscula dialèctica.
La vespra del 9 d’octubre, un simpatitzat del Moviment Comunista, Miquel Grau posava cartells de l’efemèride a la Plaça dels Cavallets i des de dalt, un jove de la família Sandoval (la de les gasolineres de l’entrada d’Alacant) li va tirar una rajola al cap. Miquel es va morir uns dies després. Aquil·les Rubio ho ha recordat en una article en l’Accent.
Milers i milers de persones vàrem acompanyar el fèretre pel carrer Maestro Alonso i després Xixona, en direcció la plaça de Bous. En arribar-hi, però, hi havia una plantació de grisos que feia feredat: Semblava l’exèrcit xinés de terracota. La caixa pegava voltes: en una direcció, en una altra. Va sonar el xiulet d’atac: la policia es disposava a carregar. Varen segrestar el taüt i l’obligaren a anar per un carrer secundari.
Actuaren amb impunitat i prepotència.Segaren la vida d’un jove de forma gratuïta i absurda. Volien posar obstacles a la llibertat. Com també fan ara. El que no sabien és que aquella tardor era fonamentalment una primavera. La música dels dies portava els cabells despentinats i l’ànim joganer. I a la fi…va passar full la història.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Enric, sòc Carles Mulet, m’he assabentat del teu bloc per casualitat i m’ha agradat molt de llegir-te.
Ja saps que també vaig viure tots aquells temps amb molta intensitat. Caldria tenir la suficient força mediàtica perquè la gent més jove conegués com va ser realment allò de la transició, tant ail·lusió i tant d’esforç fet per la gent anònima, la gent del poble. Tant de bò, encara siga la saó per a noves il·lusions..