A tall d'invocació

Després d’haver-se publicat els Dietaris de l’exili i del retorn, que comprenien anotacions de Ferran Soldevila des de l’any 1939 al 1957, faltaven els d’un període que anava de 1939 a 1943. Tot just foren trobats pel fill de l’autor, Gerard Soldevila, i editats ara fa uns mesos per l’editorial 3 i 4. 

    Dietaris retrobats té la importància de ser un dietari de "registre", capficat en l’enregistrament, de vegades, taquigràfic -a despit de les circumstàncies ben desfavorables per a l’escriptura- de les observacions i experiències domèstiques, dels llocs i dels viatges per ciutats de la Provença, d’idees literàries, sobre història o política; també s’hi convoquen les opinions i experiències de molta gent a través de la intensa correspondència de Soldevila. La relació epistolar ens informa de Carles Riba, Joaquim Sunyer, Pous i Pagès, Patxot, Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i molts altres.

Soldevila té una vitalitat intel·lectual admirable: escriu molt, investiga en biblioteques, manté correspondència diàriament; és hiperactiu: no deixa d’especular, d’analitzar, d’opinar. Sembla infatigable. I tot això en un context de mancances, de provisionalitat, de maldecaps i dubtes (no sap si emprendre l’aventura americana o quedar-se a França), de malalties (seues, de la dona i, de vegades, del xiquet). També en una situació d’amenaça: la guerra mundial i els seus efectes que sempre podien anar pitjor.

    El resultat: sis-centes pàgines, de les quals algunes serien totalment prescindibles, per l’anecdòtica circumstancial que contenen. Però és clar, es tracta d’un dietari  pòstum, publicat sense la intervenció de l’autor. Què n’haguera fet Soldevila?  Com no ho sabem…no podem dir gran cosa. Però en tot cas és un dietari significatiu en la mesura que reflecteix uns moments històricament durs, i es fa portaveu de molta gent destacada–notables de la cultura catalana. Altrament, també s’hi poden espallucar idees i observacions interessants. Ara bé, no crec que siga com s’ha dit: "una peça literària de primera magnitud, un dels cims de la literatura catalana". No, això ben segur que no. Tampoc no es pot comparar amb el Quadern gris. La de Soldevila és una escriptura molt urgent, sovint esdevé la taquigrafia elemental d’una vida en lluita contra les adversitats de l’exili. Consignar-les a través de l’escriptura, ajuda a suportar-les i a sobreviure. És, així mateix, el cas de Bladé i Desumvila i tants altres autors de dietaris durant aquests moments: fan un exercici salvador del caos. I és que, a més de ser una mena d’escriptura, el diari és també una manera de viure. 

Fotografia de la Biblioteca Ferran Soldevila de Santa Maria de Palautordera

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!