A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Els valencians d’Algèria
Àngela Menages i Joan Lluís Monjo, ha escrit un llibre molt interessant. Es tracta d‘Els valencians d’Algèria, un llibre documentat i molt ben pensat -i sentit- sobre els valencians emigrats a Alger. Trobe que no hi deu haver cap natiu de les marines (la Baixa i l’Alta) que no tinga algun parent o conegut pied-noir. Hi escriuen els autors: "no ens estranya sentir l’ús de noms com Mariterés, Francet, Jano, Pierjan, Janín, o Mixel; no ens ve de nou que en una casa facen cuscús com es pot fer putxero o una paella, no ens sorprén sentir en una conversa d’àmbit familiar paraules com torçó, memé o tan pis". A cent quilòmetres de la nostra costa, Alger va ser durant molt de temps una mena de paradís, tot i que hi tingué un final prou tràgic, amb la independència a principis dels anys seixanta. Paradís perquè oferia faena ben pagada, gaudia de les modernitats que ací varen tardar encara a venir, i era un país -sobretot una ciutat: Alger- amb un encant intercultural i atractiva com poques ciutats de la Mediterrània. Molta gent que hi va anar, des del record i l’enyor, en parla fascinada. I en el llibre, Menages i Monjo els cedeixen la paraula perquè ho expliquen amb la seua pròpia veu. Aquest és un dels encants del llibre: la gràcia dels relats personals trascrits, a més, amb una gran fidelitat a la dicció "dialectal" (ho confesse: em costa molt escriure aquesta paraula!). Alguns testimonis semblen –són– autèntiques novel·les.
El llibre alterna la documentació amb els testimoniatges, les dades generals i les històriques amb les l’anècdotes, i aquesta combinació li dóna al text un sabor ben especial. També les fotografies són eloqüents i fan sentit el llibre com un conjunt de relats càlids, com si foren de la pròpia família.
Algèria va ser una mena d’Amèrica econòmica, però també va suposar una de les eixides per a l’exili. En aquest sentit, és ben significatiu un altre llibre: on Joan Gonsalbes, un callosí que s’exilià a Alger, conta la seua vida. Tots dos ens acosten a una realitat pròxima històricament, i ens la fan humanament entranyable. No me’n puc estar de transcriure algun fragment de relats de vida del llibre:
[Sobre les diversions de les dones del servei domèstic]
Teníem dos dies [lliures] per setmana, mira:dijous de vesprâ i dumenge de vesprâ. Hala, el dijous de vesprâ, en acamant de dinar, féem l’escurâ i mos n’anàvem; ja no tocàvem res: lo que es quedava es quedava, o si no, no te n’haveres anat. I mos n’anàvem hasta les set (d’hivern era fosc, però d’estiu era mitjan vesprâ).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Justament avui estava navegant per la xarxa, buscant sobre la OAS, els pieds noirs i els que s’exiliaren a Alacant al final la guerra d’Algèria. Fins i tot he trobat un reportatge de la televisió francesa a Alacant el 1969 entrevistant la comunitat de pieds noirs que va tornar a Alacant després de la independència. I ja en el reportatge citaven que per a molts tornar allà era tancar un cercle, tornar als orígens.
Els entrevistats són gent que van marxar i van tornar? O estan a França o a Algèria encara?