Arenys de Munt no només ha marcat l’inici del curs polític sinó que marca el seu desenvolupament d’una manera molt més contundent i decisiva del que hauríem pogut imaginar arran de la convocatòria. El fenomen del referèndum d’Arenys ha generat prou sinèrgies i prou crítiques descarnades i antidemocràtiques com per no permetre la indeferència ningú. Fins i tot aquells que van optar pel silenci han vist com ha quedat retratada la seva por i com han estat situats on políticament els pertocava.
Així, Arenys ha dibuixat un mapa clar que ha superat bona part de les contradiccions on s’havia instal·lat l’agenda política catalana des de la institució del primer tripartit, l’any 2003. El debat fal·laç sobre la conveniència d’avantposar les polítiques socials a les polítiques nacionals no té cabuda en un diàleg polític que es divideix de forma clara entre aquells que treballen per la regionalització de Catalunya i aquells qui ho fan per un horitzó de llibertat i sobirania.
A Arenys hem enterrat les esquerres, les dretes i els centres, i hi hem vist un país en procés d’alliberament nacional dividit -sí, dividit- entre unionistes i sobiranistes. Entre aquells que creuen en l’Estat espanyol i aquells que considerem arribada l’hora d’emprendre un camí sense retorn cap a la plena sobirania. I no val dir que ara toca parlar de crisi i ‘dels problemes de la gent’. El camí per resoldre aquests problemes, és la gestió de proximitat -econòmics, socials, mediambientals, culturals, judicials, polítics-, és l’exercici el dret de decidir, és assolir l’objectiu propi d’una nació que es vol lliure i sobirana. Al capdavall, fer arreu del país això que diumenge van fer els arenyencs.
I, finalment, Arenys ha estat especialment significatiu per la unitat mostrada i demostrada per les formacions polítiques catalanes no sucursalistes –Convergència i Unió, Esquerra, Iniciativa i les CUP- tot confluint amb els moviments de la societat civil organitzada.
A través del nou prisma que ens ofereixen els fets d’Arenys no és possible interpretar ni entendre un acord polític com el que representa el govern tripartit. Per això cal demanar coherència, generositat i determinació a aquelles forces polítiques catalanes que han estat valentes a Arenys -o més ben dit, han actuat amb la normalitat nacional que els pertoca- per tal que dibuixin un full de ruta d’acord amb les expectatives que han generat.
El que hem viscut a Arenys no pot ser flor d’un dia perquè el país no es pot permetre dilapidar la il·lusió i l’esperança testimoniades aquest cap de setmana.
Per acabar, voldria agrair la valentia, l’esforça i la tenacitat de la gent d’Arenys que va fer possible la jornada de diumenge. Tot el país està en deute amb ells. En el monument a Macià de Vilanova i la Geltrú s’hi pot llegir una cita del president: “Estimo tots els vilanovins de qualsevol mena de classe i de partit”. Avui tots els catalans podríem dir que estimem tot els arenyencs de qualsevol mena de classe i de partit.
Gràcies, doncs, a la gent d’Arenys de Munt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
S’ha acabat l’hora de les lluites partidistes i de minoritzar Catalunya:
Volem
la Independència, vàrem anar a Brusel·les i fem la Consulta d’Arenys i
les demés consultes per un sol objectiu: La Independència i la Plenitud
de la nostra Nació, de tot el nostre Poble!
A partir d’ara tan
li fa el que faci Ciu o el que faci Esquerra, només qui estigui
veritable i totalment per la Independència mereix la consideració dels
catalans.
Fer el joc a Espanya és anar contra Catalunya, que ningú ho dubti !!!
Joaquim Pugnau i Salvador Molins, Membres de Catalunya Acció.
Que aquesta imbecilitat de l’eix dreta-esquerra està esgotada i és anacrònica, el que passa que una societat emmalatida d’autoodi ha utilitzat l’esquerranossisme naïf per tal de distreure al personal, hi encara hi ha gent que ha d’aterrar, i donar-se’n compte.
El tripartit ?
El tripartit ja va nèixer mort, (com l’estatut del 2006), l’únic interès del tripartit era la rebenja d’ERC vers CiU per totes les putades que ens vàreu infringir durant anys.