“Cal tornar a cridar llibertat”: sobre Els fantàstics setanta 1969-1974 de Josep Piera

Acabe de llegir —d’una glopada—Els fantàstics setanta 1969-1974 de Josep Piera. De fet és la continuació de Puta postguerra, 2007, un llibre on es narrava la infantesa i la primera joventut de l’autor. Certament és un volum notable, dins de la producció de l’escriptor i dins del gènere, que comença a tenir un gruix considerable en les lletres valencianes (en les catalanes sempre l’ha tingut). Pel que fa a la producció de l’escriptor, caldria destacar que aquest llibre té un anecdotari més selecte i auster i, en conseqüència, és un llibre més condensat, contingut i penetrant alhora, que d’altres anteriors.

Els fantàstics setanta glossen una joventut en un període decisiu en què pren la determinació de fer-se un escriptor en català, ja que havia iniciat una obra poètica en castellà. A poc a poc, va realitzant el descobriment de la nostra literatura de la mà d’un amic com Joan, especialment, i de Raquel, la filla de Maria Ibars, l’escriptora de Dénia. Tot just llavors emprén estudis de magisteri, sense tenir-ne la vocació de Marifé, la seua companya, amb qui es casarà per poder emancipar-se de llurs famílies.

Tan important com l’aspecte personal de l’autor, amb alguna confessió sobre la seua inquieta sexualitat, tenim el recorregut per aquells anys del darrer franquisme que encara regentava un poder autoritari i violent. Malgrat ser un règim rovellat, amb una arteriosclerosi múltiple, disposava de tots els ressorts d’un estat repressor i els feia servir de manera despietada. Només cal que recordem el cas de Puig Antic, assassinat amb el sistema de garrot vil el 1974.

Piera descriu l’experiència personal lligada a la lluita per les llibertats, l’ànsia de coneixement, traduïda en l’afany de recórrer la Pell de Brau i de veure el món de fora. A l’activisme cultural —desplegat en el camp del teatre i de la poesia— s’uniria el fer de mestre que serà un mitjà de subsistència. Fou durant aquesta època que nasqué també l’interés pel món àrab.

Després de viure uns anys a Meliana, la parella decideix instal·lar-se a la Drova, entre Gandia i Barx, en una caseta familiar d’estiu que convertirà en la seua residència. Piera no sols reporta aquells anys des de les peripècies personals, sinó que tracta d’incorporar l’esperit de l’època, allò que els alemanys en diuen zeitgeist; ben mirat foren uns temps de confluència entre la lluita per les llibertats, els esforços per fer reals les aspiracions europees modernitzadores, en tots els sentits, i per la transformació social. Això no obstant, hi ha moments personals evocats amb força lírica: “M’agradava eixir a passejar sol pel carrer, de nit, mirant ombres furtives i aparadors lluminosos, sentint el que pensava i pensant el que sentia, descobrint vells racons de la ciutat, sense pors, atent a tot, prenent els fanals per estrelles…”. Ben mirat, varen ser uns anys carregats de vitalitat i d’esperança —uns anys alegres.                                                             

Com en llibres anteriors —però potser millor resolt —, Piera, del record i de la memòria, en fa un territori d’observacions i digressions. Bé sap que reconstruir el passat és, fonamentalment, una manera d’inventar-lo. Potser, fins i tot, en fa massa èmfasi. En tot cas, sembla una prevenció contra alguns dels perills possibles, com ara el d’untar-se les ulleres de nostàlgia.

Res d’això trau interés al relat, que amb un nervi poderós i una agilitat narrativa envejable sap captivar-nos des de la primera pàgina. Ho aconsegueix, entre d’altres recursos, a través d’un vaivé entre el present de l’escriptura —on es permet judicis i observacions de tota mena— i el repàs d’episodis del passat que selecciona de manera acurada. Aquestes dues veus: la del present i la del passat creen una simfonia harmoniosa i es complementen. De tant en tant, trau el suc de la bugada, tot fent digressions: “la mort és a  la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega”. I en repassar la situació dels darrers esdeveniments de Catalunya —parlem del 2017, després de l’I-O— no pot més que recordar aquells anys de lluita i de militància i desitjar-los de nou : “Pense que cal tornar a cridar LLIBERTAT en majúscules, com en aquells fantàstics setanta”. Es tanca, així, el cercle d’un passat que no és només una selecció embadalida de moments meravellosos, sinó que pot ser el principi guia del nostre present.

 

fOTO DE L’AUTOR D’ “EL PUNT-AVUI”

Afegeix un comentari