La creació segons Manuel Baixauli (a propòsit d'”Ignot”)

Ignot, aquest bisíl·lab de diccionari, és el títol de la darrera obra de Manuel Baixauli. Com qualificar les novel·les de l’autor i, aquesta, en concret? Potser hauríem de parlar de novel·la simbòlica, de peça al·legòrica; podríem dir, també, que es tracta d’una metaficció on sovinteja l’aporia (en grec, absència de camí).

De què va Ignot? Doncs de la creació i dels faedors. Tres personatges centrals encarnen posicions artístiques: Mateu, Crisòstom i Edmund Bosch. Crisòstom és un escriptor original —segons alguns, però un plagiari— que escriu d’esquena als gustos majoritaris. Ha contractat Mateu per tal d’il·lustrar els articles que publica en una revista. I si ha triat Mateu és perquè els seus dibuixos no “són obvis”. Un tercer personatge és Edmund Bosch, un hereu acabalat i culte que escriu un Diccionari universal de genis desconeguts.

Amb aquesta matèria, l’obra del de Sueca és un mapa d’idees sobre l’art, el procés generador d’obres, el paper de l’autor, el reconeixement social, plagi i originalitat, la representació i la vida… No hi manquen els crítics, com el Mestre, un personatge de judici categòric i molta erudició. Hi trobem homenatges a autors escriptors com Jorge Luis Borges, Jerome D. Salinger…

L’obra fa circular espais coneguts (des de Xodos a Brussel·les), però sobretot, d’altres potser no tan coneguts o inventats amb força al·legòrica (edificis abandonats, zones despoblades…). Hi ha també edificis estranys o estrambòtics, realitat que connecta Ignot amb les obres anteriors de l’autor: La cinquena planta  i  L’home manuscrit. El material de treball de Baixauli tot i ser realista, ens acosta al món oníric, on l’absurd, la sorpresa i el desconcert esfilagarsen la realitat quotidiana.

El món de la creació suposa (o aspira a) la ruptura de les fronteres entre la realitat i la irrealitat, entre allò percebut i allò imaginat; fins i tot, entre el món dels vius i el dels morts… Una promiscuïtat de gestos, d’idees, de persones travessen tota mena de fronteres i ens mostren una altra mirada sobre les coses i la vida. S’hi llancen interrogants, obsessions, quimeres, descobriments, suposicions…

La creació —la mirada creativa—és un potencial que es troba a l’interior de cadascú i que espera ser descobert i desenvolupat. Cal lluitar, però, contra les convencions, contra els tòpics, contra la banalitat, contra la droga —que en aquest món és l’èxit excessiu— contra la condescendència… Així, Edmund Bosch escriu el seu Diccionari universal de genis desconeguts convençut que cal preservar l’anonimat dels creadors, perquè no fer-ho suposa un “genicidi”: “L’èxit distorsiona, corromp, devasta el talent natural que necessita solitud i un entorn eixorc, de menyspreu, per a créixer”. En un moment donat el diccionari recull la trajectòria de l’artista Cosmina Ionescu, que s’especialitzà en el dibuix d’escarabats. La trajectòria de l’artista que va morir “assetjada de tòpics i malentesos. Incompresa”, esdevé un exponent dels reptes de la indagació artística, de la lluita que desplega tot autor per assolir una obra en consonància amb la seua personalitat. I de les dificultats, frustracions, escomeses no reeixides…

La creativitat és una actitud bàsica en la vida, perquè com deia Erich Fromm, cada dia és un plebiscit: engendrem o matem, apostem per la vida o per la mort. Si no podem generar vida, optem per destruir-la. La destructivitat —deia Fromm— és “la conseqüència de la vida no viscuda”. Però la creació autèntica, és certament un repte difícil, ple de perills, de temptacions i de lluita contra falsedats. Descobrir l’ésser autèntic que tots portem dins costa i ser-li fidel, encara més. Baixauli ens mostra les manifestacions i deformacions de tota mena que genera.

Ignot combina la verbalitat amb imatges fotogràfiques i dibuixos. S’il·lustren així els mons artístics dels personatges, una complementaritat que alleugereix el text i el fa més fàcil d’assaborir. De fet, es tracta del reflex del mateix Baixauli, escriptor i pintor. Dos mon aliats en l’escenificació d’una temàtica que es desplega amb rumbs incerts. Per això hem parlat de l’aporia, que en grec significa “dificultat, estar perdut”. Crear, al cap i a la fi, suposa llançar-se a una aventura plena d’incerteses.

 

Fotografia de “La Veu del País Valencia”

Afegeix un comentari