“L’alé, la vida, els oceans”: una visita a Henrique Levy

Durant els dies del Nadal passat, en el viatge a São Miguel a les illes Açores, vaig fer una visita al poeta Henrique Levy. No el coneixia de res fins que a l’estiu passat vaig llegir en la secció “La contra” de La Vanguardia una entrevista ben significativa que li feia Ima Sanchís: “Qui salva una vida salva l’univers sencer“. Em va resultar una personalitat molt atractiva. La vida de l’escriptor lusocapverdià i portugués —té doble nacionalitat— es divideix en diverses etapes viscudes en quatre continents. Nascut a Lisboa el 1960, va passar part de la infantesa a São Tomé i Príncep, on havien desterrat al seu pare, i després a Moçambic. En la dècada dels 70 va tornar a Portugal per estudiar Magisteri. Posteriorment, va fer de professor de portugués a Macau. Més avant, va tornar a la metròpoli i es va llicenciar en llengua portuguesa. Va fer de lector a la Universitat de Torí i després de professor en l’Autònoma de Lisboa-Luís de Camões. Va viure en diversos països d’Àfrica, d’Àsia i d’Europa i també d’Amèrica.

Fa cinc anys, va deixar la faena i la casa on vivia, al centre de Lisboa, i es va instal·lar en un paratge de l’Illa de São Miguel, ací a les Illes Açores. Va construir una casa, al costat d’una altra vella que rehabilità per fer un hostal rural. Casa da Mediana, s’anomena. (Cal afegir que els comentaris que han deixat en el facebook els hostatjats són força elogiosos).

Només arribar a Ponta Delgada, la capital de l’illa, em vaig dirigir a l’única llibreria que hi ha i vaig buscar llibres seus. Hi tenien una novel·la i el poemari Sensinatos, que vaig comprar i llegir amb celeritat, quasi amb gòmia. M’hi vaig topar amb una poesia d’alt voltatge.

Un dia amb una pluja i un vent indòmits, vaig telefonar a Casa da Mediana. A l’altre costat del telèfon, una veu em va dir que aquests dies estava tancada. Vaig tractar d’explicar en una barreja de llengües romàniques (m’ix així: un poc d’italià, un poc de francés, de castellà, de català…) —una koiné mediterrània vaja— que pretenia conèixer Henrique Levy, després de llegir l’entrevista al periòdic català i, de rapa i fuig, el poemari que acaba de comprar. El to de veu canvià radicalment i ens convidà a visitar-lo.

No puc dir com és el paratge on se situa Casa da Mediana: la pluja queia despietada i el vent llançava embats furiosos. Només faltava la boira que apareixia de tant en tant per fer-ho tot glacial i ben opac. Vàrem poder arribar perquè ens havien enviat la ubicació per whatsapp. Ens van rebre Henrique i el seu home, Luís, càlidament. Amb te i pastes (que havia fet Henrique) vàrem iniciar una conversa sobre poesia i traducció, sobre les illes Açores, sobre la seua Àfrica, sobre l’elecció de São Miguel per a viure…

En paratges com ara les Illes Açores o Cap Verd, la natura s’expressa amb una força titànica (apocalíptica). Un volcà, com el que va entrar en erupció en una Illa de Cap Verd —deia Henrique— va estar dies i dies, anunciant el seu punt d’ebullició amb un udolar trèmul. A les illes d’Açores hi ha hagut terratrèmols, vents huracanats (com els d’aquell mateix dia), erupcions volcàniques, tempestes amb una mar revoltadíssima… És una natura que fa sentir l’home fràgil, petit, com un mosquit enmig d’una immensitat. Aquell mateix dia, els gemecs del vent espantaven el més valent.

De casualitat, Levy estava llegint un volum de la poesia completa, en edició de butxaca, en castellà, de Joan Margarit. Per al portugués, la poesia és l’expressió de la pulsió santa del nostre ésser. La vessant bona. La (seua) poesia té molt a veure amb el mar (que en l’idioma de Pessoa i de Saramago és masculí): “onde está o mar mora la poesia!” escriu en la composició “Tristeza evaporada”, que tot just reproduesc.

Després de conversar, Levy em va regalar la novel·la Maria Bettencourt. Diários de Uma Mulher Singular i el seu darrer llibre de poesia O rapaz do lilás.

Abandonàvem Casa da Mediana entre envestides de vent i de pluja. Havia estat un encontre màgic. Ens havia fet —ens havien fet— un regal preciós amb la seua acollida, l’escalfor de la conversa, l’amistat naixent… Tot un xut d’alegria en aquell dia tempestuós i gèlid. Una jornada que feia pensar que aquell racó podia ser un dels  confins del món.

 

 

“Tristeza evaporada”

 

a vastidão da tristeza bebe sobre as águas do mar o silencio

a solidão das coisas e das noites por chegar

triste é o mar e qum nele deseja encontrar a alegria que

fraqueja

proclamo a incerteza de tudo o que vigia e entrega ao mar

o tempo sepultado nas feridas da alegria

a ti me submeto mar triste

adormecendo ao som do lugar onde se aprendre da alegria

as coisas tristes

amando o que fere os alhos as lágrimas os silêncios

a nostalgia

 

e é por isso que afirmo

onde está o mar mora la poesia!

 

a tristeza que nunca se profere é palavra guardada

em mim sendo solidão e vaso vazio onde plantei a riscar

águas um nenúfar de mágoas

angústias e seiva escorrem na lonjura quieta do mistério

dos que em sombras e luz rasgam palavras

 

a tristeza transcende o absurdo choro inicial

cada um está só sob a sua noite ninguém empalidece

de mágoa que sendo ausência pode vender o rumor a alegria

afogada de alentos inesperados à memória dos dias

que na boca clamam por outubros a revelar jardins mudos

enquanto na terra as folhas paradas se encantam no desfolhar

das árvores devotas de águas

 

vou pelos caminhos mostrando à tristeza a frase bela

de olhos baixos ja perdera o medo à morte e à miséria

do sonho sem vigília surge um jovem de ventre liso ombros

encostados à areia pernas lavradas pelo mar olhos cintilantes

de tanto navegar

na castidade dos desejos esvanecidos

fiel ao desenho do jovem amoroso

nascem en minhas mãos dluídos enganos que vão despindo

beijos dilatando nos corpos a claridade

o fôlego

a vida

os oce

Afegeix un comentari