Carta a Jaume Cabré (a propòsit de “Viatge d’Hivern”)

Benvolgut Jaume,

Hem llegit Viatge d’hivern. Ho hem fet entre tots els companys de classe i el professor. Cadascú s’encarregava de comentar un relat. Entre tots hem aportat les nostres impressions, els nostres dubtes, la nostra mirada… Hem començat per veure la música que t’inspirà. Aquest Schubert una mica trist, de vegades desolat, i que es passeja per la part més hivernal de l’existència. I si hagueres escrit els relats després d’escoltar la seua ”Ave Maria”?

Hem assistit a la crisi de Pere Bros que, en un estat crític, sent la necessitat de sincerar-se i comunicar el seu amor a Zoltán Wesselényi. La vertadera desgràcia és no dir les coses a temps? Un Zoltán que, per la seua banda, es passà tota la vida desitjós de Margherita i una Margherita que buscà i enyorà un Zoltán que vivia en la mateixa ciutat. Vint-i-cinc anys després ho sabran. Desencontres. L’autèntica condemna és la incomunicació?

Ens horroritza que ens puga passar com a l’Agustí, que no sapiguem allò essencial, ni tan sols de les persones que ens envolten. Que dur és haver d’acceptar que un ha passat la vida enganyat. Però, no saber de l’altre estimat, com li passa a l’Oleguer Gualter, no és la pitjor carcoma, el mal de tots els mals?

També hi ha culpa, com la d’Itshaq, tant adientment relacionada amb el món jueu, i hi ha la fugida cap a dins, i el crim, el robatori, la violència en múltiples formes, la mentida i l’engany. En dos minuts, poden passar tantes coses! La vida és un eixam  d’oportunitats per a tot. Ens ha consternat que un fill fos capaç de matar una mare: és possible escenificar millor la duresa de la guerra? L’absurd? I sobre la bellesa i la lletjor, hi ha regles? Com apareix en “El somni de Gottfried”, infinits gustos es corresponen amb infinites persones.

Hem gaudit de la teua obra, ens ha acaronat la pèrdua, el dolor, la desgràcia, la mort, la violència… L’implacable hivern de la vida. Però no deixem de pensar com seria una escriptura nascuda de la primavera o de l’estiu. Com seria la inspiració després de sentir “La cello suite núm. 1” de J. S. Bach, per exemple, o “Le carnaval des animaux 7. Aquàrium”, de Camille Saint-Saëns o “Piano sonata núm. 11” o “La petita serenata” de W. Amadeus Mozart; també fóra interessant veure allò derivat de “Cançó de clair de lune” del mestre Claude Debussy o “La núm. 1 re major” de Gustav Mahler, anomenada també “Tità”.

Tot esperant no interrompre la teua faena, ni destorbar-te en cap sentit, s’acomiaden uns lectors de la Universitat d’Alacant.

Alacant 24 de maig del 2019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *