Islàndia i el naixement del món

Acabe de llegir el poemari Naixement d’Islàndia, de Carles Mulet. Ha estat el darrer premi Octubre de poesia el 2018. Ara fa tres anys vaig comentar ací un altre poemari de l’autor Viatjar descansa

       L’orografia d’Islàndia és un paisatge conformat per terres d’una immensitat verge, poblades per cavalls o per ovelles, pentinades pel vent, puntuades amb guèisers amb bufades intermitents de líquids i fum, i amb salts d’aigua arreu després del desglaç. Si he fet l’inventari d’aquests elements és perquè el poemari de l’autor es divideix en quatre parts: la terra, l’aigua, l’aire i el foc. L’illa és una geografia especial, per intensa i extremada i on la llum del dia i la fosca de la nit es distribueixen de manera asimètrica en diverses èpoques de l’any. L’illa ens connecta, com el mar o el desert, amb un espai immens, interminable. Es tracta d’un espai sense portes, ni camins i amb superfícies d’un aspecte —per les petjades volcàniques— enigmàtic. Què ens fa sentir Islàndia? Doncs, els orígens. Hi ha quelcom en aquelles terres poblades per víkings que ens trasllada als inicis del cosmos. El “naixement d’Islàndia” és, per això, el naixement del món: “L’illa és la força que mou els malucs”—escriu en un dels versos: el principi d’energia.

            A Islàndia les petjades de la civilització (ciutats, grans construccions…) romanen discretes o són quasi imperceptible. El paisatge que es deixa veure és el d’algunes “cases escampades/[que]miren cap a l’esquella/maternal/ de l’església”. L’illa, sense arbres, és una intensitat mineral, amb polaritats abruptes (“confusió de l’obscur amb l’albada”). Una territorialitat, en el fons, èbria i màgica. Aquesta intensitat còsmica ens porta, en l’escala humana, al sexe: “un calfred que s’atropella/ soscavant entre les anques” o “Allau/ que envola l’esperma/brisques d’aurora”.   

          La poesia de Carles Mulet aposta per l’essencialitat: la paraula irreductible i la imatge senzilla. Esdevé, sovint, telegràfica. Com els poemes de Giuseppe Ungaretti, a qui esmenta en un dels capítols, dóna pas a una veu lacònica i el·líptica, que no però per això deixa de ser exaltada i estremida. Com deia un místic medieval: “en lo mínimo lo pleno”.   

 

 (terra)

Cementeri

Només taques de pau

damunt la muda escorça

 

hi sura el clar record

com un riu d’oronetes

 

i l’acord de la mar

adorm l’orgull del temps

 

un estol de morts humils

que despulla el silenci

 

 

(aigua)

Tritlleig de cascada

L’aigua s’estimba,

 

quina estampida

de cabelleres folles!

 

(aire)

El dibuix del vent

al palmell obert de la mà

 

i el galop que vol apamar

l’encrespament de les anques

 

(foc)

Com les dues mans

                    l’unt i el trau,

amb l’entrecot

de l’aigua i la pedra

reverdeix l’alè dels astres

 

la promesa de l’arròs

a dins cada engruna de lava

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *