“Serem Atlàntida” de Joan Benesiu: una intertextualitat indòmita

Ushuaia era la ciutat al voltant de la qual transcorria l’acció de Gegants de gel, 2015, la singular ficció de Joan Benesiu que captivà lectors i crítics. Ara, en una nova incursió narrativa, Serem Atlàntida, tenim Trieste, la ciutat de Claudio Magris, en el centre de l’escenari. Dos personatge Mirko Bevilacqua i Clara, una dona amb desitjos bisexuals, conformen un conjunt d’accions, relats del passat, experiències familiars… que encarnen la història de (centre)Europa al llarg del segle XX. I també agafen algunes màscares del nostre present postmodern on el viatge turístic, encara que siga a Txernòbil, ha esdevingut imprescindible i on les relacions humanes i sentimentals es conformen amb materials en desús i es condimenten amb porno.

El que més destaca en l’obra és la condició digressiva que fa una referència constant a novel·listes, a filòsofs, a cineastes, a músics, a pintors (Remedios Varo, especialment). He esmentat Trieste, però també assoleixen importància París, Torí i, d’una manera directa o indirecta, molts altres indrets de tot Europa. Allò que menys importa és l’acció dels personatges i la trama. En canvi, paràgraf a paràgraf botem d’unes idees a unes altres, d’uns autors a uns altres: de Rousseau a Sade, de Kundera a Walter Benjamin i, per descomptat, a l’admirat per Benesiu W. G. Sebald.

Trieste és el rostre d’una Europa que ha mutat al llarg dels anys, tot passant de ser el port de l’Imperi austrohongarès a ser una ciutat italiana, amb població de llengües i cultures germàniques, eslaves i llatines. Ben mirat, una mostra de la diversitat cultural del continent i un exponent de les terres de frontera que són movedisses, híbrides i creatives. Per això va cridar l’atenció d’escriptors, des de Joyce a Rilke o la gal·lesa Jan Morris que en sap molt, d’identitat, d’hibridisme cultural i d’antropologia dels cinc continents

A Serem Atlàntida hi subjau una lògica narrativa diferent a la convencional, s’avança per l’espai, per idees o per figures del pensament, per fets històrics… No hi ha una història, n’hi ha dotzenes. De vegades, sembla indigerible tanta referència a obres o a pensaments esmentats en un enfilall que sembla interminable. Potser es tracta d’un reflex, voluntari o involuntari, de l’excitació internàutica de la nostra vida actual que ens porta a fer lectures a mossos i bocins. Per al meu gust falten llesques de vida i en sobren de citacions. Amb tot, hom pot gaudir d’una desfilada d’idees robustes —un feix constant d’incitacions.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *