L’expulsió d’allò diferent. A propòsit de “La expulsión de lo distinto” de Byung-Chul Han

Cada aproximació del pensador germanocoreà Byung-Chul Han ens deixa moltes idees robustes i un croquis valuós sobre el món actual. El darrer llibre que he llegit, La expulsión de lo distinto (2017), ens remet a un dels caires de la psicologia postmoderna i  ens acara amb el retrat d’un individu posseït per la voluntat d’autorealització i d’autorendiment. En aquest sentit, completa els aspectes estudiats a La societat del cansament (2015),  El aroma del tiempo (2015),  La agonia del eros (2014), La societat de la transparència (2015) i La salvación de lo bello (2016). Sobre el territori intempestiu—sempre complex— del nostre present, Byung hi sondeja les principals línies de força. Un dels grans motors —descrit sobretot en els primers llibres esmentats— té a veure amb un individu que viu cap a dins. Un individu que busca ser autèntic psicològicament i complir professionalment amb ell mateix. La direcció que pren el mapa de valors ens indica el pas de les forces coercitives exteriors (l’autoritat, l’empresari…) cap a les interiors: el propi individu que s’ausculta i s’autoexigeix.

Però vegem algunes pinzellades del quadre: “la interconnexió digital total i la comunicació total no faciliten l’encontre amb els altres”, escriu el coreà. Vivim abocats —en un moment de màxima possibilitat comunicativa— cap a nosaltres. Facebook, twitter, instragram més que posar-nos en comunicació amb l’alteritat, ens endollen amb allò pròxim i semblant. I ens reforcen el que pensem, creem, volem. El “m’agrada” no és altra cosa que un senyal en el camí on l’ego es projecta i es reforça. No entrem en l’alteritat que pensa diferent a nosaltres, ens exposa motius i raons desconegudes i/o oposades a les nostres. No acceptem jugar amb desconeguts…

  Byung-Chul Han

Aquest camí d’autoreferència que aparentment amplia i solidifica l’ego, també el debilita. Suportem conviure amb persones amb ideologia de signe contrari? Som capaços de posar-nos en el lloc de l’altre? Explorem allò desconegut?

Altrament, l’autoexigència esdevé el motor de la depressió. El culte a l’èxit ens sadolla d’amargor. La depressió acostuma a ser el resultat directe o indirecte de no aconseguir els resultats buscats. “Assolir els objectius” és una cantarella reiterada. Una mena de mantra que remet a l’horitzó que nosaltres  —també la societat, però sobretot nosaltres— ens imposem. Qualsevol fet que es desvie de l’objectiu marcat, el vivim com un fracàs. I el fracàs és per a nosaltres un drama intolerable. Ens hi estrangula el benestar. Byung-Chul fa al·lusió al “procés de burnout o síndrome de treballador cremat”.

Però l’imperatiu d’autenticitat, aquest impuls que no ve de fora —com ocorria en la societat disciplinària— sinó de dins, és molt cansat. Exigeix un esforç constant i desmesurat. I a banda d’això, dóna pas a la construcció narcisista. I el narcisisme, en les seues manifestacions més potents, ens encercla en una patologia difícil de superar. Sigmunt Freud i després Erich Fromm han observat minuciosament els signes d’una persona quan esdevé extremadament narcisista, ço és malalta. Des de la hipocondria moral o física fins a la pèrdua d’interés pel món exterior. I per descomptat, la insuperabilitat dels conflictes. Perquè com recorda de forma pertinent el coreà:  “La persona creix i madura treballant en els conflictes”.

Allò que alimenta el narcisisme és la nostra deficient relació amb l’altre, l’alteritat. Vet ací nostre taló d’Aquil·les. Es tracta, per això, de tenir present un horitzó plural, sentir que formem part d’un col·lectiu. Començant per un punt d’implicació personal amb els altres: la parella, les amistats, els companys de faena, els conciutadans, les persones del món… Internet, però, ens carrega a la gropa d’un vent impersonal, on les connexions substitueixen les relacions i les implicacions febles esbraven el compromís. Volàtils i febles, qualsevol aire advers que ens passa per la galta ens esborrona. Hem deixat de cultivar-nos en la compassió, en l’equanimitat i el nostre ego s’exacerba en totes les direccions. El consum, la diversió i l’èxit social són les benes que volen  tapar-nos la ferida. Altres rostres del problema són les addiccions. Serà el nou llibre de Byung-Chul Han?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *