De la utopia al triomf de l’economicisme (L’Espill, 59)

L’any 1968 va ser, dins d’una dècada de revoltes i lluites, especialment un any significatiu. El més conegut va ser el famós “Maig francés” però convindria recordar que va ser també l’any de la invasió russa de Txecoslovàquia i el final de la primavera de Praga, l’any de la massacre de la Plaça de les Tres Cultures, a Mèxic, i de l’assassinat de Martin Luther King. Un any abans havien afusellat Che Guevara, una icona de l’època pel seu esperit revolucionari. A nivell de l’estat espanyol, el 1968 va ser el primer atemptat d’ETA, l’any que va nàixer el PSAN i que varen començar les Obres Completes de Joan Fuster. I, també, el mateix 68 es va estrenar una pel·lícula mítica: 2001:Una odissea de l’espai, de Kubrick.

Els seixantes van ser una dècada de revoltes: contra la guerra del Vietnam, contra el racisme, contra la colonització, contra la psiquiatria, contra el masclisme… Hom va reivindicar la vida quotidiana, els valors alternatius al consumisme i al món burgés, els drets de les dones, les diverses opcions sexuals… S’hi incrementà l’interés per les filosofies orientals i per estils de vida al marge del “sistema”, com el hippisme. La dècada del seixanta va ser un clam que proclamava la necessitat del canvi de l’ésser humà vista no sols com una exigència ètica sinó com una condició per a la supervivència del planeta.

D’aquell esperit rebel i utòpic —“postmaterialista”, se n’ha dit—, on tot estava per fer i tot era possible, on calia repensar la vida i el món i qualsevol teoria era qüestionada, el poder criticat, hem passat en les dècades posteriors a transitar en direcció contrària fins arribar allà on som. Els setantes, vistos des d’ara, foren uns anys de transició, que no tingueren encara el desencant dels vuitanta i aqueixa postmodernitat que va anar prenent cos, amb el descrèdit dels ingredients utòpics, com expressió de l’individualisme i com aposta per celebrar el consumisme hedonista.

A finals dels vuitanta, en enfonsar-se el bloc dels països de l’Est, el capitalisme va esdevenir salvatge i va retallar l’estat de benestar social i els drets laborals, va posar en perill l’equilibri ecològic, els mercats nacionals… I tot això ens porta a la conjuntura de les darreres dècades analitzada de manera minuciosa en els textos que presenta el número 59 de la revista L’Espill dedicat a estudiar l’evolució social i el pensament actual. Ho fa des de la perspectiva de contrast amb el 1968 i el que va significar.

Vint-i-dos articles  analitzen l’actual neoliberalisme, la globalització, la geopolítica, l’estat del benestar, la consciència d’Europa, l’ascens de l’extrema dreta, la desafecció política o els nous gurus del neoconservadurisme (Steve Bannon). En un altre ordre, hi ha textos sobre els canvis en educació, en gastronomia, en música, en els mitjans de comunicació, en el feminisme… Trobem també un repàs del món àrab i de les famoses primaveres (una mica rovellades) i l’anàlisi de l’integrisme. Per un altre costat, tenim textos sobre Amèrica Llatina i la revolució cubana. Hi ha col·laboracions que estudien els canvis en la joventut (escenificats en tres mites consecutius Tarzán, Peter Pan, Blade Runer) o sobre el (declivi) del paper dels intel·lectuals en les nostres societats. I altres temes candents, com ara la desruralització del món.

No hi ha cap tema important sense tractar, i tots els textos estan escrits amb la solvència d’especialistes que sintetitzen les forces més elementals de cada camp. Hom busca analitzar, en la mesura del possible i de la manera més transparent, les motivacions de les accions col·lectives. No es tracta de descriure tant la realitat, com de detectar les forces matrius, els principis ordenadors. En aquest sentit, la revista aplega un conjunt molt valuós de treballs que tracten d’oferir les claus del moment històric que vivim.

Només, per completar el dibuix que fan dels nostres dies, potser caldria haver fet esment de la banalitat que des de les cadenes de tv, algunes sobretot, prodiguen de manera abundosa. Una banalitat que endormisca les consciències i que actua com un sedant. També hagués estat bé incloure articles sobre l’àmbit del sexe (per exemple allò del poliamor) i les relacions sentimentals (és clar que no tenim, entre els nostres intel·lectuals, una Eva Illouz!).

Els textos del l’Espill són una incursió que interroga —i ens interroga— (sobre) el nostre present i posa damunt la taula aquells signes que caracteritzen la nova l’etapa. Vivim moments de canvis profunds. No som sols davant d’unes mutacions epidèrmiques, sinó davant de quelcom més intens i inabastable. Serà el canvi d’etapa històrica? Com aquell 1492 en què els turcs conqueriren Constantinoble? O com el que en 1789 guillotinà els reis de França?

          Què tenim ara en l’horitzó? Potser no cal ser molts pessimistes, però el que no tenim —comparat amb els anys 60—és el motor de la il·lusió. Els anys seixanta tenien en l’horitzó la utopia, era el seu combustible… Com escrivia un dels seus profetes més conspicus, Eduardo Galeano, no és que fos un camí fàcil, però:

Ella está en el horizonte.

Yo me acerco dos pasos y ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve, para caminar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *