A tall d'invocació

En poc més de deu dies, he llegit quasi mil tres-centes pàgines de Nikos Kazantzakis, l’escriptor nascut a Creta que es va fer molt conegut arran de la pel·lícula Zorba el grec (1964), protagonitzada per Anthony Quinn i Irene Papas, inspirada en la seua novel·la Alexis Zorba. L’escriptor havia nascut a Creta el 1883, quan encara formava part de l’Imperi Otomà, i va morir el 1957. (He remarcat la quantitat de pàgines llegides perquè com que vivim envoltats de pantalles que ens oferten tota mena de viatges: sèries, documentals, entrevistes, pel·lícules, facebook… i mòbils que sonen constantment, hom ha de reconèixer que és tota una proesa aconseguir tant de temps per llegir.)

L’escriptor grec s’ho val. Té una prosa viva i directa, unes idees robustes, un vitalisme formidable i una espiritualitat autèntica. M’he llegit, en castellà, Informe al Greco, una autobiografia inacabada i gens convencional. I El Crist de nou crucificat —en una reedició recent de la versió catalana que va fer Joan Sales en Club editor (ara revisada per Pau Sabaté) i que es publicà el 1959. L’obra va ser tot un èxit: en poc temps se’n varen fer deu edicions i arribaren a vendre’s vint mil exemplars. És de tot punt extraordinari encara que la novel·la escenifica els grans conflictes del segle passat i els encara amb una  condició humana vista amb perspicàcia, agudesa, realisme. I pietat. El Crist… dóna compte de la contradicció entre els defensors de la moral cristiana —un pope en aquest cas— i les seues actuacions mesquines i perverses. La història, llegida en l’època del règim franquista —emparat per l’església i que tenia com a moral oficial el catolicisme— no podia deixar de veure’s com un reflex de la situació espanyola. La gent senzilla i una mica desguitarrada, en l’obra de grec és, en canvi, capaç de sentir compassió i de posar en practicar la generositat. El vertader evangeli l’autentifiquen de manera conseqüent gent sense pretensions, sovint amb una salvatgeria ingènua.

I enmig de tot açò, hi ha el món de passions (de vegades, volcàniques), perquè en el cretenc, l’espiritualitat resta ben lluny de la beateria.  Hi ha també l’opressió política i ètnica, les cobdícies, les malalties, la noblesa, la dignitat… I les preguntes que podem fer sobre els éssers humans nascudes des d’una intel·ligència profunda i plena de tendresa. I tot contat amb eficàcia, amb una prosa simple, àgil i fluïda que fa de la hipèrbole una forma d’hilaritat recurrent.

A Informe al Greco, Kazantzakis conta allò més destacat de la seua vida: des dels records d’infantesa en la ciutat de Megala Castro, en aquella Creta on els turcs i els grecs es barallaven contínuament, el descobriment de la cultura francesa, l’experiència sensual en mans d’una irlandesa, professora seua d’anglés, els seus viatges a Itàlia (especialment a Asís seguint la petjada del sant), a Jerusalem i al Sinaí (amb una estada en el mític monestir de Santa Caterina), a Toledo (seguint les passes del seu compatriota pintor), a Berlín, a Rússia, a Xina…Segons confessa l’escriptor, els viatges i els somnis foren els nèctars que més nodriren la seua obra. El 1919, el govern grec l’encomanà la repatriació de la població grega de Geòrgia i Armènia que després de la Revolució Russa restava amenaçada.

Kazantzakis en el seu credo incorporà tres referents de forma consecutiva: Crist, Buda i Lenin. El quart va ser un determinat hel·lenisme que ell anomenà: “esguard cretenc”. El resultat és un conjunt d’una saviesa bondadosa, divertida i d’un compromís tenaç.

En un moment concret, l’autor parla del seu procés creatiu marcat per una autoconnexió lenta i fecunda, un procés comparable amb els dels cucs de seda que s’alimenten de fulles i acaben generant el teixit tan preuat. La gestació té quelcom de màgic. I de somàtic. L’escriptor afirma: “Escrivia sense cap pla preconcebut. No em governaven les forces del meu cap, ans aquelles que estaven al voltant dels meus ronyons…”. (Aquesta idea li hagués agradat al nostre Josep Pla, ell que escrivia tan sovint des del cos).

L’espiritualitat és un dels valors més autèntic de l’obra de cretenc i s’oposa a la moral rígida i als credos encarcarats, sempre divergents amb les accions. Una espiritualitat acompanyada d’una filosofia alegre i un poc descervellada, amiga del ball i del joc. Tot un glop d’aire fresc que mentre ens recorda les dificultats i els conflictes, ens encomana ganes de ser autèntics.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!