Ventura Pons: una vida intensa, una obra primordial

El segon llibre de memòries —o potser més autobiografia que memòries?— de Ventura Pons porta un títol bíblic: He tastat molts fruits de l’arbre de la vida. I té quelcom de bíblic, perquè tot balanç vital, fet amb sinceritat, s’hi aproxima. Ventura Pons en el llibre ens conta múltiples capítols de la seua vida artística intercalats amb episodis familiars. Alguns d’aquests darrers ens mostren una família plena de dolor per la malaltia i la mort de tres (dels cinc) germans, després de llargues malalties. Però aquest fet familiar no erosiona una activitat frenètica, un vitalisme indòmit i una creativitat descomunal, primer vessada al teatre, després al cinema. Vist en conjunt, la trajectòria de Ventura Pons és fruit d’una força adrenalítica encomiable. La trentena de pel·lícules fetes —amb les dificultats que té l’ofici en el nostre entorn— en son proves més que fefaents.

L’autor ens hi explica bona part del seus treballs teatrals i cinematogràfics. Això vol dir repassar l’ambient de la Barcelona dels seixanta i dels setanta fins l’actualitat. La quantitat d’escomeses realitzades per Ventura fan sentir vertigen. Ell ho conta de manera sintètica però deixa entreveure, en alguns casos, un esforç titànic i una fe granítica. La coneixença de personatges del nostre món cultural i artístic és també molt ampla i a la qual cal sumar la del món anglosaxó, europeu i nord-americà, amb tantes i tantes figures de primera fila. (Mai tan ben dit parlant de cinema).

El capítol d’inici, on descriu un sopar en la Moncloa amb el matrimoni Aznar-Botella (amb Esperanza Aguirre i Rajoy) és propi d’una pel·lícula de Berlanga. I segueix relat darrere relat, amb anècdotes sucoses de tots els colors en molts països i continents. Impossible resumir un llibre d’aquestes característiques. Jo em quede amb l’esperit inquiet, rebel, inconformista i il·lustrat de l’autor i amb el seu humanisme  —ho mostra en l’homenatge a tants i tants companys i companyes del gremi desapareguts i vius. Així com en una constant celebració de la vida que sembla profundament viscuda.

Com a director cinematogràfic em quede amb El perquè de tot plegat, Ignasi M., Carícies, Morir (o no). Hi ha molta humanitat en la seua obra, molta expressió de la manca d’amor i de la necessitat afectiva en l’actualitat. Així com una decidia aposta per l’audàcia i l’honestedat vital. De tant en tant, cal riure’s de tot o de quasi tot, com fa en algunes de les seues obres. En la cinematografia de Ventura Pons potser no hi ha cap chef-d’oeuvre, però, en tot cas, la majoria són pel·lícules dignes i, en alguns casos, magnífiques.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *