Joan Margarit: “sempre són falsos els finals dels contes”

El poeta i arquitecte Joan Margarit(1938) acaba de publicar una autobiografia substanciosa:  Per tenir casa cal guanyar la guerra. Hi trobem un recorregut pels seus avatars familiars en la Catalunya i l’Espanya— pobra, dura, lletja— dels anys quaranta i cinquanta. Si hi ha cap cosa que impregnava la vida durant l’època era una sensació de por, de violència latent. “He nascut —escriu significativament— mentre la meitat del país intentava matar l’altra meitat”. Entre el guanyadors i els perdedors de la guerra, sense necessitat d’haver-hi gestos d’amenaça, s’hi establia una lluita sorda. En un dels seus poemes, “Els morts”, es demana “Per què tant de fred en la postguerra?” Certament el record d’aquells anys està associat a un fred polar i a una gran duresa existencial. Aquesta realitat canviarà durant el període en què la família s’instal·la a Tenerife i després a Gran Canàries. Les illes suposaran una treva al sofriment i proveiran d’afecte les relacions humanes. Aquesta realitat el poeta l’anomena la “saviesa de l’illa”. Tot just serà llavors quan naix el seu interés per la poesia, gràcies, sobretot, a les classes de literatura del seu  professor d’institut.

                                                                                          

El poeta aborda els orígens de les seues emocions: el desig, la por, la culpa, l’alegria, la pèrdua… En un moment donant, conta com la mare, de xiquet, l’enviava a per sang a l’escorxador (per cuinar-la amb ceba) i hi sentia el belar adolorit dels corders davant dels seu destí imminent. El poeta, llavors, diu: “Sento un estremiment que se m’allargarà per tota la vida i formarà part dels meus poemes”. La poesia de Margarit crec que és una reacció al belar adolorit d’aquells animalets, una resposta a la crueltat del món. El poeta fa amb els seus versos un redós càlid, un conjunt de carícies, un baf de tendresa que ens aixopluga de la intempèrie, com diu, de moltes maneres, en la seua obra. Certament, els seus poemes desprenen bondat; irradien els ingredients humaníssims de qui se sent desvalgut.

Un dels seus llibres més destacats porta per títol: “Casa de misericòrdia”, i d’això es tracta: de veure el fet poètic com un espai protector que si bé no ens proporciona cap salvació, ens ajuda a suportar les inclemències de la vida. Margarit és un escriptor que ha posat la seua ànima al costat de la pietat i dels seus versos, en regalimen tendresa i conhort. El poema “Prozac” acaba  dient que “sempre són falsos els finals dels contes,/perquè no es suïciden els infants”. Doncs això: calen antidepressius. La poesia n’és un.

L’autobiografia de Margarit apunta, en diversos moments, la seua tendència cap a la creació d’un reducte solitari, com a refugi personal i creatiu. No podria ser d’altra manera. La creació demana soledat i llibertat. Escriure necessita del temps i de la perspectiva que dóna la soledat acceptada i volguda. Cal apartar-se dels altres per a escriure, una tasca absolutament necessària amb la qual processar l’experiència i deixar germinar l’escriptura. I pel que fa al segon: “Per ser lliure —proclama en un dels seus versos— els que t’estimen no han de saber on ets”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *