A tall d'invocació

Novament tenim obra de Joseba Sarrionandia en català. La quarta, si no ho compte malament. Es tracta d’una selecció de la seua poesia amb un títol interrogador:  És morta la poesia? L’edició és bilingüe èuscara i català i la traducció és d’Ainara Munt (Pol·len edicions). Els títols de l’autor basc no sempre l’encerten. Aquest tampoc. Segons l’autor, “la poesia va morir als segle XIX, si fa no fa quan va morir Déu, i va caure, també, l’Antic Règim, i la gent no va tenir altre remei que fundar-se ella a mateixa…” Però alhora la poesia està viva, com el gat de Schrödinger —ens diu el poeta.

Sarrionandia té poemes memorables de diversa temàtica: la solidaritat, la lluita política, el país, l’exili, la presó…però té grans peces de reflexió existencial fora de contingències i realitats abruptes que ha viscut ell i el seu poble. En el poema “Temps foscos” observa que “Tots sabem què és la vida: una tasca d’indigència” i més avant ens diu “es difícil/viure la vida/amb l’emoció i la curiositat/ amb què mirem una pel·lícula americana”.

A tall d’exemple, dues mostres:

Reflexió amb el pretext d’uns titelles

Sempre estem lligats a algun fil, els fils

que ens agafen per l’esquena,

els fils que ens fan anar els peus, els fils

que ens sostenen el cap,

els fils del record, els fils de la realitat,

els fils del desig,

els fils que de vegades es trenquen, els fils

que s’enreden i s’embullen

i  nosaltres ensopeguem

en els fils embrollats.

Amb tot —si em permeteu que em posi seriós

i citi el filòsof francès—

el problema no és el que ens fan,

sinó el que fem amb el que ens fan.

Certament fils, obligacions, dependències, lligams, mandra, pensaments nocius, pors, toxicitats, capricis, debilitats…”Fils”. I això són dades i realitats que ens tenallen i ens emmanillen. Però, de veritat, són autèntiques cadenes? Les limitacions les tenim de debò o les suposem? Podem desfer-nos dels condicionaments? És qüestió de voluntat? Com podem anar cap a la llibertat? Actuar sense sentir-nos presoners?

El filòsof invocat en el poema és J. P. Sartre que diu que “un home és el que fa amb el que han fet d’ell”. El pensador de la llibertat i de la responsabilitat ho proclama així. La llibertat vindrà, doncs, després de conèixer els elements que ens han incrustat en el nostre ser: educació familiar, entorn social, escola, experiències indirectes, històries i relats interioritzats… I amb la consciència d’aquesta realitat, d’aquest coneixement, cal establir un pla d’actuació. L’autoconeixement ha de fer-nos saber què i com podem dirigir les nostres passes.  I posteriorment, endavant! Llançar-nos a la vida. A fer la nostra vida!

Sempre que aborde el tema de la llibertat, en classe, sorgeixen més dubtes que claredats. Hi ha coses sobre les quals podem decidir i triar; n’hi ha d’altres que no tant i encara d’altres que en absolut. Un pot decidir la seua inclinació sexual? La seua nacionalitat? Si un és poc hàbil en els dits, val la pena dedicar-se a tocar el piano?

Literatura i revolució

Quan el comissari Ángel Martínez li ficà el canó del revòlver

per l’ anus al detingut nu i,

en treure’l

en mostra la punta

bruta, ensangonada, patètica,

què li importa al noi torturat que el poeta sigui

un fingidor?

Que potser Gilbert Keith Cherton

va visitar mai La Salve?

Qui coneix Hermann Broch

als calabossos d’Inxaurrondo?

Com explicarà després el noi torturat

en arribar destrossat davant del jutge

el significat precís

del concepte objective correlative?

Què és per a Molly Bloom l’albada de Carabanchel

infestada d’agulles?

Qui és Michel Foucault per a qui es va consumint

a les cel·les de càstig?

L’amic que ve cinc minuts de visita?

Una construcció social?

Els presos bascos han d’estudiar

la Bíblia de Jan Duvoisin

per aprendre a col·locar bé les hacs i les comes

a les cartes prohibides?

Quin és, per a la literatura,

l’ inexhaurible valor ètic de la rebel·lia

de la revolució, de l’aventura? Que prefereixes,

La tragèdia o la comèdia?

Què s’escriu als marges de revistes

com Voprosi Literaturi  o Tel Quel

sobre les interminables vagues de fam

dels presos bascos?

Què li importa el “compromís”

al noi que  —sense escut— fuig com una bandera

enmig dels trets de la policia?

Hi ha realitats que ens fan veure com són de cursis, d’ociosos, de petulants determinants elements de la cultura. Com deia Josep Pla, s’ha de filosofar amb l’ estómac ple. I també ho deia Hobbes: “Primun vivere, deinde fhilosophare”.  Davant de l’emergència vital, quantes coses resulten completament supèrflues i intranscendents. El poema ens encara amb una realitat més dura: davant de la presó i de la tortura, de la lluita per la supervivència, davant d’una situació d’injustícia flagrant, com podem valorar els enunciats de l’alta cultura?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!