A tall d'invocació

Permagel d’Eva Baltasar ha estat tot un esdeveniment literari el 2018: sis edicions en uns pocs mesos. Certament açò no passa tots els dies en les nostres lletres. La novel·la ens presenta la vida d’una jove, primer estudiant, després llicenciada en història de l’art que es buscarà la vida per ciutats d’Europa, cuidant xiquets o donant classes particulars. La protagonista manté una activitat sexual frenètica. La fa amb dones i arriba descriure situacions de llit d’una luxúria desinhibida i despietada. Però aquest activisme sexual no minva la proclivitat depressiva i suïcida que l’acompanyen. Com diu en un moment donat: “el sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida”.

A Permagel —una imatge geofísica molt representativa de l’estat psicològic de la protagonista— la trama és el·líptica i secundària. La novel·la, articulada en capítols curts, és més aïna un conjunt d’estampes del món de la protagonista narrades en present.

 Eva Baltasar foto del diari “Ara”

Aquesta successió de presents perfila la protagonista de manera directa, pròxima, minuciosa i poètica. Percebem el personatge central amb una força i un realisme absoluts. No sols és propera sinó que és a tocar. Hi assistim meticulosament als vaivens del seu interior, les pujades i les baixades, els pensaments, els records… Els seus moments d’estranyesa  s’acosten al protagonista de La nàusea de J. P. Sartre. “Em noto el cos asexuat, majestuós i grandiosament penós, com una torre forada de tristesa. I sento la humanitat sencera dins meu, premsada, concentrada en un lloc absolutament personal” —diu la protagonista de Permagel.

La jove llicenciada en història de l’art és incapaç d’enamorar-se i no li agrada tocar cossos (si no és per fer sexe). Moltes voltes se sent estranya i aliena al món. I tot açò s’hi descriu fil per randa. Un llenguatge poètic, amb imatges fluïdes i atrevides (“El meu cos donant-se com un xiclet calent”, “Bella com una pagoda birmana”…) tradueixen de manera efectiva, quasi telegràfica, la seua constant turbulència interior.

Caràtura de la pel·lícula: “La vida d’Adèle”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!