A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

1 de maig de 2018
0 comentaris

Paolo Cognetti i la vida de l’alta muntanya. A propòsit de “Les vuit muntanyes”

Pietro, un jove amant de les muntanyes que ha descobert de la mà del seu pare, manté el gust per la terra alpina a través de Grana, un llogaret perdut prop del Monte Rosa, on s’ha fet amic de Bruno. L’alta muntanya, que també hi guarda una desgràcia familiar, serà el centre de la vida del protagonista qui rebrà en herència una propietat que servirà per intensificar el contacte amb Bruno i amb Grana. Posteriorment, Pietro es farà documentalista i realitzarà reportatges sobre l’Himàlaia, una mena de mare de totes les muntanyes del món. El contacte amb l’entorn nepalí suposa, entre d’altres coses, connectar amb la “civilització de muntanya que a casa nostra estava extingida”.

A més de les vides de Pietro i de  Bruno, hi pareixen les relacions amb les seus respectives famílies. El dibuix és complex i conflictiu. Les peripècies dels personatges s’alimenten d’una mescla de determinacions, incrustades en la profunditat de l’ésser, on fa el seu paper allò viscut i allò desitjat, però sobretot l’atzar, les frustracions, les culpes…  Tot va destruint i construint els éssers.

Les vuit muntanyes és, bàsicament però, una novel·la sobre el missatge muntanyenc i allò que ensenya: duresa, incomoditat, bellesa, soledat, misteri… En un moment donat, un personatge oposa el que hom viu i sent dalt, al que hi ha baix: “Amos. Exèrcits. Capellans. Caps de secció”. La poesia dels cims i de les altures, de la neu, de les conques glacials, de les tarteres, dels barrancs solcats d’allaus…reclama un estil espartà i posa a prova els seus visitants.

Per als habitants de la ciutat, l’alpinisme és un contacte regenerador i una manera de recuperar la connexió ancestral amb la terra perduda. Però, la novel·la de Paolo Cognetti no és cap llenç bucòlic i ens acara també amb la duresa de les condicions de vida de la població que habita en les muntanyes. Allò que en algun moment anomena “civilització de muntanya” i que es troba en un estat d’extinció a Europa. En l’obra està representada per Bruno qui no ha pogut reeixir amb la manera tradicional de viure. Aquesta realitat dels autòctons, té diversos moments en la novel·la, com quan Bruno retrau a Pietro que la gent de ciutat anomena “natura” al que ells en diuen “bosc, pastura, torrent, roca, coses que un pot indicar amb el dit”. Els de ciutat han transformat la muntanya en una abstracció idealitzant, ells, en canvi, la perceben com una experiència directa i dura, febrosa, plena de riscs. També de bellesa, però d’una bellesa diferent.

Les vuit muntanyes ha estat un bestseller i no per això deixa de ser una bona novel·la. Àgil, fresca, original, amb una trama plena de sorpreses i amb una escriptura directa i transparent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!